Ja és de tots sabut que els nostres veïns aragonesos no paren de reclamar el que diuen que els pertany; això és l'art sacre de la Franja de Ponent. Per acabar-ho d'arrodonir el Tribunal de la Signatura Apostòlica de la Santa Seu, òrgan suprem de l'organisme judicial del Vaticà, ha desatès una altra vegada els arguments del bisbat de Lleida, i ha ordenat que les obres de la Franja de Ponent siguin entregades al bisbat de Barbastre-Montsó. Ningú no ens ha aclarit quins són els seus arguments. [...] Doncs bé, jo vull denunciar, contrariar i desfer amb arguments històrics les seves aspiracions de destruir el nostre patrimoni.

La frontera d'Aragó ha canviat sovint al llarg dels segles, i un d'aquests canvis va ser l'annexió de la Franja de Ponent al regne aragonès. Malauradament, la frontera es va canviar sota la monarquia dels reis del Casal de Barcelona, quan Jaume II el Just, a les Corts de Saragossa de l'any 1300, sota la pressió aragonesa, va fer regular la marca fronterera entre els dos regnes que anteriorment havia establert el seu avi Jaume I el Conqueridor, d'una manera definitiva i perpètua. De fet, Jaume II s'hi avingué constret per un seguit de circumstàncies greus; la rebel·lió aragonesa en fou una, i la seva gent considerada marginada de la política internacional, de les conquestes catalanes per la Mediterrània, i del comerç d'ultramar, va conduir el rei a donar aquesta concessió: passà totes les comarques més occidentals del principat al regne d'Aragó.

Ara bé, la «Catalunya aragonesa» només fou cedida en el camp polític i civil, no pas en l'eclesiàstic. Els bisbats que hi varen imperar foren: el de la Seu d'Urgell, Tortosa i el de Lleida, fins al 1995, que van passar al bisbat de Barbastre-Montsó, amb el propòsit de cedir vells instints d'apropiació, desfent clarament una adscripció multisecular de més de vuit-cents anys d'història i atemptant contra la identitat d'un poble. Això no és tot, l'art romànic i gòtic de les talles i retaules són clarament de l'estil català, a banda que l'art de les esglésies de la Franja, conservat al Museu Diocesà de Lleida, va ser comprat als capellans de les parròquies i ermites perquè poguessin sufragar les despeses de restauracions, refer taulades i poder comprar mobiliari nou. D'això fa poc més d'un segle, i per tant també ho són de propietat. De les obres, molt deteriorades en aquells anys, de ben segur que no n'haurien donat ni un ral; després de ser restaurades i estudiades acuradament, ara les vol tothom! I vull reclamar a les autoritats del govern català i del mateix bisbat de Lleida que s'avinguin a la raó històrica i cultural i els facin una valoració històrica i conseqüent.