Vostès que cada matí agafen el transport públic o que si no l'agafen són sabedors que a les estacions de trens, metros i autobusos de tot el món es reparteixen en aquell moment del dia centenars, milers, milions de diaris gratuïts, a part dels diaris i les revistes que es venen als quioscos. Si vostès tenen una mínima sensibilitat sobre la salut del món, pensen que tant consum de paper no pot ser bo ni per als boscos ni per als homes ni per a res ni ningú. A Nova York, un dia que va ploure fort els diaris llençats a terra van confluir als embornals de les clavagueres i com que l'aigua no podia desguassar van estar a punt de produir-se els efectes del diluvi universal. Doncs bé, perquè vegin que la premsa no sempre dóna males notícies estic en disposició d'anunciar-los que els diaris de paper estan a punt de passar a la història, cosa que, si de cas, és una mala notícia per a mi que m'he avesat a escriure-hi, per a les rotatives i per als quiosquers.

Em diran que mastego pa d'ahir, que això no és nou. No, no és nou, Ja fa uns anyets que s'està dient que internet, la xarxa, els ordinadors, i els mòbils transmetran totes les notícies i tots els comentaris d'interès que ara es propaguen a través dels diaris convencionals. El que passa és que fins ara sempre hi havia aquell que sentenciava que, fos com fos, els diaris no serien mai substituïts del tot perquè tota la vida hi hauria lectors que voldrien palpar paper i ensumar tinta.

Jo només els dic que l'altre dia l'APPEC, l'associació que reuneix les publicacions en català, em va convidar al seu sopar anual i que abans de començar l'àpat un senyor proveït d'un ordinador i un projector de vistes va explicar unes coses que em van fer abraçar definitivament la nova fe.

Agafin vostès un diari normal. Aquest que tenen a les mans. Situïn-se per exemple a les pàgines dels anuncis classificats. Hi ha un pis que es ven, però vostè, d'aquest pis, no en sabrà res si no truca a un telèfon i queda amb el venedor per anar-lo a visitar. Ara agafin un diari digital. Vostè clica sobre l'anunci en qüestió i immediatament la pantalla s'obre i no és que aparegui el pis, és que a través d'una panoràmica mòbil pot visitar totes les habitacions, comprovar si el gas funciona, si el llit és tou i si els okupes han estat més ràpids que vostè i s'estan escalfant una pizza al microones. Passin ara a la crítica de cine. La cliquen i tot seguit se li apareix el tràiler de la pel·lícula en qüestió. En la demostració de l'altre dia es veia un tren que avançava a tota velocitat cap als espectadors. Vagin al seu columnista preferit o aquell a qui més mania tenen. Podran parlar amb ell de viva veu i en directe i comunicar-li acords i desacords. I si aquell dia els fa mandra llegir o no saben on han deixat les ulleres, el mateix columnista els recitarà l'article en veu alta, cosa per la qual fa anys l'ONCE sospira. Durant la sessió vam veure una revista de motos que permet al lector escoltar el soroll del motor de cada màquina i vam veure un anunci d'aparells gimnàstics en què la model es movia i feia una taula completa. Com que tots els comensals érem gent formal, el Playboy digital no es va tocar.

El que més em va meravellar, de totes maneres, és que els que assistíem a la demostració no ens vam immutar. Estem tan fets a l'invent d'avui que deixa caducat l'invent d'ahir, que no ens aixequem esglaiats quan veiem un tren que sembla que ens hagi d'envestir, ni fem com aquells nois d'una pel·lícula de Godard que, com que no havien anat mai al cine, el primer cop que hi van anar es volien ficar a la banyera amb la protagonista i s'estranyaven que els altres espectadors no fessin igual. Els assistents a la demostració de l'altre dia només esperàvem que l'home callés i ens servissin el sopar, i aquesta actitud apàtica és la que em va fer pensar que tot està consumat, que el futur és aquest i no un altre i que anirem amb tren, amb metro o amb autobús traginant uns receptors cada cop més petits i amb més prestacions que satisfaran totes les nostres exigències informatives, cognitives i corporals.

Només un company de taula em va dir a l'orella: «El diari de paper, de totes maneres no morirà mai.» Va ser com si m'hagués dit que la Terra és plana o que no venim d'aquells monos que un dia van baixar dels arbres que hem de preservar.