A més de ser el cineasta més productiu de l'Estat espanyol, Ventura Pons és un cineasta a qui agrada apostar pel risc, dins d'un marc que li resulti còmode. A meitat dels noranta, quan va substituir els guions originals pels guions adaptats, va rodar El perquè de tot plegat, a partir d'un seguit de contes de Quim Monzó. La peculiaritat de la pel·lícula consistia en el fet que cada conte responia a un exercici de posada en escena i remetia a un estil possible. Malgrat tenir una certa tendència cap a les estructures minimalistes, en els darrers temps el cinema de Ventura Pons ha explorat molts camins a partir de l'horitzó de la literatura catalana. La vida abismal aposta per la tradició del relat iniciàtic de formació, per la història d'un jove que a partir del mirall d'un personatge transgressor aprèn a fer-se adult, passant de «les barricades a les mariscades» en la València dels setanta. L'alter ego de Ferran Torrent, l'autor de la novel·la original, recorda quan entre Sedaví i València va dur a terme un procés que el va allunyar de les vel·leïtats pseudorevolucionàries fins als petits vicis mundans. Un trajecte que va servir perquè el jove Ferran acabés llegint Dashiel Hammet i sentís fascinació per l'exploració del costat fosc de la societat.

El recorregut té com a guia un personatge anomenat El Chino que es constitueix en l'epicentre del film. El Chino és l'actor Óscar Jaenada, que amb el seu peculiar físic de centaure, intenta fer-nos creure que va pitjar l'accelerador massa a fons i va convertir-se en adult abans d'hora. Pel jove Ferran i El Chino, el camí cap a l'autodestrucció passa pel món del joc, un territori on les fortunes i les desgràcies es decideixen en només un segon i on l'atzar posa sempre en dubte la lògica del destí. En retratar aquest món, Ventura Pons es troba amb tres curiosos reptes. El primer ve donat pel context històric i per la possibilitat de fer creïble l'ambientació dels anys setanta. El segon està condicionat per València, per les peculiaritats d'una ciutat que no ha sabut superar les seves contradiccions. Finalment, el darrer repte vindria donat pel pendent que porta el relat d'iniciació cap a la pel·lícula de gènere, propera a la novel·la negra. El problema de La vida abismal acaba sorgint pel fet que els reptes actuen com una carcassa que impedeixen que la pel·lícula trobi la seva fluïdesa. En la primera hora, alguna cosa s'encalla, el relat no para de fer voltes al voltant d'un univers sense que hi hagi emoció, sense que la història sigui capaç de contaminar la fascinació per un món que no acaba de tenir l'atmosfera carregada que necessita, ni per la voluntat transgressora dels personatges. Pons intenta arreglar les seves mancances en un epíleg, on vol racionalitzar el camí autodestructiu de El Chino. Quan ho fa, tot plegat li resulta massa explícit, sembla com si en els moments finals necessités explicar tot allò que les seves imatges no han acabat de saber transmetre.