L'aparició d'Apocalypto de Mel Gibson ha provocat dues lectures. D'una banda hi ha qui la considera com una cinta d'aventures que, en nom de la política de gèneres, pot ser defensada com a divertiment. Per altra hi ha qui, després de La pasión de Cristo i de la política duta a terme per l'actor amb els Legionarios de Cristo, la posa sota sospita. De fet, sóc dels que poso Gibson sota sospita i no per una qüestió de paranoia, ni per una simple discrepància ideològica, sinó perquè em molesten les seves pretensions.

Apocalypto forma un tríptic amb Braveheart i La pasión de Cristo. Totes tres presenten un heroi pur que pateix un martirologi. Apocalypto centra el seu discurs al voltant del tema dels efectes de la religió en l'home lliure. En nom de la religió, un grup de maies, desesperats perquè la seva terra s'ha assecat i perquè s'ha estès una incerta malaltia, s'endinsen al bosc, trenquen l'harmonia d'un paradís masclista i després d'aniquilar dones i nens, agafen els guerrers més forts per dur-los fins al temple maia on seran immolats en sacrifici diví. Gibson planteja la pel·lícula com si fos la història d'un calvari i d'una resurrecció. El protagonista és un jove guerrer, que ha d'abandonar la seva dona i el seu fill dins d'un pou per ajudar el seu poble. En la lluita és fet presoner i comença un llarg pelegrinatge, lligat en una creu –en el sentit gairebé literal del terme– fins a convertir-se en carn de sacrifici i redempció. Un eclipsi de sol que crea el pànic als maia i permet l'anul·lació de la immolació de l'heroi. Els déus són cruels i la seva ira només pot ser calmada amb la sang. La segona part de la pel·lícula, de fet la més interessant com a producte d'acció, ens descriu la fuga i les proves que ha de seguir l'heroi fins a arribar a rescatar la seva dona i el seu fill. Com en les seves anteriors pel·lícules, Gibson no estalvia ni un sol pla de sang per tal de mostrar-nos l'impacte de la tortura en uns cossos que constantment són martiritzats. L'home bo no pot viure tranquil·lament al paradís, ja que la vida és patiment. En els moments finals, Gibson ens mostra el miratge d'uns conqueridors que pretenen posar ordre en una civilització. Els conqueridors són com els Legionarios de Cristo, que després de carregar-se la teologia de l'alliberament volen portar la seva veritat a l'Amèrica Llatina i posar ordre al continent.

És cert que Gibson filma algunes escenes d'acció amb un bon sentit del ritme, però malauradament totes les seves troballes visuals queden difoses a l'interior d'una obra pretensiosa que desemboca en les solucions clàssiques més trillades. En la llarga escena de la persecució, Gibson busca la lògica narrativa del videoclip basada en la superació de proves, fet que li permet que al final es faci efectiva la lògica més tronada del rescat al darrer moment.