Sebastià Juan Arbó, l'homenot rapitenc, va publicar el 1932 la seva gran novel·la Terres de l'Ebre, que significà en la literatura catalana, i sobretot a Barcelona, un cop de fuet, fet de cerç, d'arròs i de llims, que va caure sobre els barrets noucentistes del passeig de Gràcia, tan ben posats, tan educats, normalment tan avorrits. D'aquest episodi ja fa setanta-cinc anys, i me'l recorda el meu corresponsal al Delta, el meu amic, també rapitenc, Eduard Sánchez, cronista d'aquesta vila, que va tenir el goig professional i humà, com a carter que era, d'anar portant la correspondència al senyor Arbó, que passava els estius al xalet de la platja del Suís i amb qui tenia un parentesc que ara no sabria precisar.

Aquella gran novel·la, dedicada a la seva mare i concebuda –«des de la puresa dels meus divuit anys»– el 1920, com deia el mateix Arbó en la primera edició, de 1932, publicada per la Llibreria Catalònia, va significar, certament, i el pas del temps ho anà confirmant, la irrupció del vast món deltaic en la literatura catalana, inaugurant aquesta expressió de «Terres de l'Ebre», avui habitual, per designar un espai geogràfic i, sobretot, una cultura humana i territorial, modelada per la història seguint el curs del gran riu ibèric.

Conta la llegenda que Arbó arribà a Barcelona el 1927, amb 25 anys, amb el manuscrit original de la novel·la sota el braç, i que fins a publicar-la va haver de suportar les dificultats pròpies de tot aquell que arriba als cenacles urbans sense venir apadrinat per ningú de la colla. Un altre novel·lista, furibund i existencialista com ell, el selvatà Puig i Ferreter, devia ajudar-lo, perquè tots dos procedien de mons rurals abruptes, amb les sensacions i sentiments a flor de pell, que passaven fàcilment de la desesperació a l'exaltació sanguinària, i que tots dos van saber retratar magistralment.

Terres de l'Ebre beu de l'herència tràgica de Grècia i de la desolació humana que es palpa en la gran estepa russa, que va fixar Dostoievski i que Arbó, en els escenaris del delta de l'Ebre, va trasplantar amb un dramatisme semblant. Per això, la fatalitat de l'home solitari enfrontat amb el destí inexorable que desprèn aquesta narració va fer pensar, abans que s'inaugurés oficialment l'existencialisme, després de la Segona Guerra Mundial, que la novel·la d'Arbó era, en bona mesura, precursora d'aquesta literatura de l'existència, humana, revoltada i feta des de les entranyes, justament quan era a punt de ser negada per a milions d'éssers humans la mateixa pròpia existència.

Arbó va escriure la seva primera novel·la en un català perfectament normatiu, seguint l'ortografia instaurada per Fabra des de 1912, però amb tota la riquesa dels mots i de l'imaginari ebrenc del qual procedia. El seu «localisme» no era el de les formes dialectals, tan saboroses, sinó el dels continguts, propis d'aquest terreno inconfusible que era i és la vasta plana d'arenals i llacunes, de senillars i aus, que es conjuguen sota la volta celestial. I era sota aquesta volta immensa que l'home concret que mirava de conrear aquells aiguamolls de principi de segle se sentia petit, empetitit, sol i aixafat per un escenari «natural» que tenia dificultats per assumir, comprendre i viure. L'art d'Arbó –que coneixia perfectament tot aquell sofriment i que, físicament, podia passar com un més d'aquells esforçats i arriscats arrossaires– va ser integrar artísticament tot aquest món de damnificats, entre el creixement de l'espiga i les malures del paludisme.

Escrita amb la sang calenta, revoltada per la falta de pietat de la vida contra uns homes i dones que hi deixaven la seva per alimentar la dels altres, Terres de l'Ebre és l'epopeia de terra, fang i aigua dels nostres Miserables, tots aquells que l'única pietat que els arribà va ser la d'un dels seus, que els immortalitzà, per a la nostra literatura i la universal, en una novel·la que ha tingut en català diverses edicions, la darrera de les quals, el 1992, dintre del conjunt de la nova Obra Completa publicada per Columna, sota el guiatge general d'Emili Rosales, escriptor i crític, també rapitenc, actual editor de Destino, i autor de l'estudi introductori a les novel·les de l'Ebre d'Arbó.

Ara que commemorem el centenari d'un altre gran autor de l'Ebre català, Artur Bladé, rellegim Terres de l'Ebre, setanta-cinc anys després d'haver estat publicada, per comprovar la unitat de cultura, de llengua i de treball que corren per l'espinada del mateix riu.