Si al lector li expliquen que en una pel·lícula Najwa Nimri interpreta una mestressa de casa soferta, no tindrà una sensació d'estranyesa i fins li semblarà poc creïble? Antonio Chavarrías, el també director de Susanna i Volverás, s'hi ha atrevit amb Las vidas de Celia (Estat espanyol, 2006). Els resultats no són només estranys. No hi ha sorpresa i és així que l'aposta resta credibilitat al nou film d'intriga de Chavarrías: l'espectador s'hauria d'esforçar molt per creure's Nimri, tan moderna, en el paper d'una mestressa de casa tradicional en què s'havia conformat (tenint un marit amb una brutalitat de mascle que, si li convé al personatge, és capaç d'imprimir l'actor mexicà Daniel Giménez Cacho) fins que alguna cosa l'ha esqueixat. Alguna cosa que no explicaré per no revelar els secrets amb els quals juga el film, però que fa que actualitzi un argument fulletonesc.

Aquesta cosa ja la sap Najwa Nimri al principi de la pel·lícula, però l'espectador no la sabrà fins cap al final, ja que Chavarrías articula la narració de manera fragmentada i amb continus salts temporals pels quals els fets esdevinguts en el passat (que no remet només a una sola acció) van aclarint els enigmes del present. Dic aclarint, perquè aquesta mena de trencaclosques és concebut per arribar a un final en què tot queda relligat i explicat, però abans fa que l'espectador es perdi (o es mantingui confús) i fins juga a despistar amb pistes falses. De fet, allò que descobreix Celia (Nimri) és, en certa manera, una pista falsa amb relació a la intriga principal, que té a veure amb un cas de violació i assassinat localitzat a El Prat de Llobregat; lloc on també es mou l'assassí de Las horas del día, encara que en aquesta opera prima d'Emilio Rosales no es fa explícit perquè la ciutat serveix com a escenari d'un espai urbà sense singularitat on es pot covar un monstre.

Hi ha un moment de Las vidas de Celia en què Nimri li comenta al policia, assumit per Luis Tosar, que assisteixi a un espectacle creat en un centre social perquè així veurà que no tot és negre i sinistre a El Prat. Se suposa que li diu per la percepció esbiaixada de la realitat que pot comportar una activitat policíaca aleshores dedicada a la investigació d'un crim, però la resolució del cas projecta una ombra d'ambigüitat en el comentari. Com podia suposar-se, l'assassí pot ser la persona més inesperada i en qualsevol lloc hi pot haver negror. Sí, les aparences enganyen. També pot fer l'efecte que hi ha films que, més que enganyar, amaguen les seves evidències argumentals amb una estructura complicada. En tot cas, complicació no implica complexitat. Amb menys complicació, la mirada de Chavarrías s'havia fet més complexa dins de les seves propostes de gènere.