No sé si vostès saben que els lletraferits del sud, els de les terres tarragonines (i reusenques, que no s'enfadin, a Reus), els del Llobregat en avall i de la Catalunya Nova en general, estan des de fa anys molt gelosos de la fama que el país dispensa a Josep Pla, l'escriptor de Palafrugell, en contra de la poquíssima atenció que el mateix país projecta sobre Artur Bladé Desumvila, l'escriptor de Benissanet. Benissanet: municipi de la Ribera d'Ebre, a prop de Miravet, on Bladé i Desumvila va néixer el 2 de març de 1907, ara farà cent anys. Si he dit Miravet no és només perquè vostès se situïn geogràficament. És per recordar-los que és el lloc que Josep-Lluís Carod-Rovira va escollir com a centre de les primeres i ecumèniques discussions de l'Estatut. Carod, com Josep Bargalló, ara responsable de l'Institut Ramon Llull, o com Ernest Benach, president del Parlament, són, des de la seva condició de tarragonins i de l'anomenat clan de l'avellana, uns grans bladistes –admiradors de Bladé–, uns dels que troben injust que Pla tingui tant d'encens i l'altre, el seu, no en tingui gens. Ningú no ho va dir llavors, però l'elecció de Miravet per parlar de l'Estatut contenia un secret homenatge i reivindicació de l'escriptor del poble del costat.

Aquesta actitud competitiva entre dos escriptors i dos territoris faria riure si no fos que els bladistes tenen molta raó. Bladé Desumvila no va donar a la república de les lletres –ara fa temps que no es deia: república de les lletres– una obra tan extensa, tan immensa, tan desorbitada com la de Josep Pla, entre altres raons perquè va patir un llarg exili i no va disposar d'un Josep Vergés que li fes de mecenes, però Bladé és un grandíssim escriptor. Pla va poder publicar a Destino, la revista i l'editorial del Vergés vencedor de la guerra. (Després anglòfil, demòcrata i catalanista, però vencedor de la guerra). Bladé, quan va tornar de l'exili, va publicar a Pòrtic, l'editorial del resistent Josep Fornas, un derrotat en el mateix conflicte bèl·lic. La diferència és gran i les repercussions públiques de l'obra de l'un i de l'altre, evidents.

Deixem-nos, però, de comparacions i repetim que Artur Bladé Desumvila és per ell mateix, per mèrits propis, un escriptor poderosíssim, un dels més clars, més precisos, que la literatura catalana va donar el segle passat. Bladé demostra una vegada més que els grans estilistes de la prosa en català del XX o són periodistes o són poetes, sempre exceptuant-ne Miquel Martí i Pol. Ell era un periodista nat que va cultivar la novel·la, el dietari, la descripció del paisatge i la gent –el paisatge i la gent de l'exili francès i mexicà i de la seva terra tarragonina– i és l'autor de Francesc Pujols per ell mateix, un llibre profund i a la vegada divertidíssim que si vostès no han llegit ni tenen a casa ja estan fent el favor d'anar-lo a comprar i posar-s'hi. La primera edició, introbable, és de Pòrtic, però n'hi ha una d'acabada de sortir de l'editorial Brau de Figueres. Ja veuen quines coses: el Bladé del sud recuperat per uns empordanesos, uns veïns de Josep Pla. Però és que és clar: Francesc Pujols va ser mestre i guia del fill il·lustre de Figueres Salvador Dalí. (Les faltes ortogràfiques que conté l'edició de Brau deuen ser un homenatge al pintor, que sempre va anar a estiracabells amb la gramàtica.)

La qüestió és que fa cent anys del naixement de l'escriptor del sud, i el 2007 ha estat declarat Any Bladé. Per iniciar-lo, dilluns es va inaugurar a Barcelona una exposició. Un mal inici, val a dir-ho, perquè està situada al lloc més amagat del més recòndit local de Barcelona (un edifici de la Generalitat al carrer Hospital, 64; no hi trobaran pas). Ningú del clan de l'avellana que ens governa es va fer visible en la inauguració. Deuen esperar que l'exposició, que serà itinerant, arribi a Tarragona, a Miravet, a Benissanet. Però llavors, en què quedem: ¿volen o no volen que Bladé sigui conegut més amunt de la Catalunya Nova i del Llobregat? Xavier Garcia, estudiós de Bladé i animador de l'any que se li dedica, tindrà feina enorme.

I vostès, a llegir Bladé. M'ho agrairan tant que seré més ric d'amics que ara.