Són llibres de pes, molt importants: l'obra narrativa del poeta i dramaturg occità Max Roqueta i el volum miscel·lani que aplega les actes del primer Simposi Internacional Joan Vinyoli.

UN MESTRE DE LA PROSA.
En aquest país, comptem amb un editor que, en el millor sentit de la paraula, és pastat a la manera antiga. L'home encara creu en les edicions pulcres, impecables: una caixa proporcionada, una família tipogràfica bella i alhora llegidora, unes cobertes que no es desfan a les mans, uns lloms que no s'esllomen (valgui la repugnància, que diria en Barnils)... i que creu, encara, que fer-nos descobrir autors poc o gens coneguts és un deute que, en la seva feina, no pot eludir. L'editor es diu Joan Maluquer, l'ànima de Galerada. I l'autor gegantí, colossal, que ens va començar a presentar aviat farà cinc anys, l'occità Max Roqueta.

L'any 2002, Galerada ens proporcionava un primer tast d'aquest escriptor, nascut a Argelers l'any 1908 i mort el 2005 a Montpeller: Poemes i proses. Maluquer té uns gustos molt determinats, pel que fa a la poesia: poseu costat per costat aquests poemes de Roqueta amb els de Giovanni Pascoli, en la portentosa traducció de Maria Antònia Salvà –Poesies; el número tres d'una col·lecció, Líquens, en què l'occità figura com a número dos– i de seguida entendreu què vull dir: una poesia de signe elegíac, que immortalitza tot un seguit de formes de vida en vies d'extinció (allò que Vinyoli –més avall en parlaré– glossava en el poema Dies al camp, que s'acaba referint a l'«antiga força de la mà de l'home»).

Roqueta és un dels escriptors occitans més valuosos del segle XX. Els dos volums de Verd paradís són, ras i curt, impressionants. La seva llengua –traduïda magistralment al català per Jaume Figueras i Trull: hi insisteixo, magistralment– és una delícia com ja no se'n troben. Passegeu per aquests camins de tinta, acompanyeu-hi el poeta a caçar grills o senglars; copseu, en una plana, el verí d'una figuera; més enllà, entreteniu-vos a fixar la vista en uns «gripaus calmosos i panxuts» (el més petit sempre mereix l'atenció d'aquest poeta). És una llengua que recorda Azorín, i Pla, i Sagarra, i Gabriel Miró... És una llengua que sap el nom de totes les coses, plantes i ocells, però que també té sempre a mà el mot que descriu una determinada reacció humana, una passió, un dolor. Una llengua, per cert, que no violenta l'ordre natural de la frase, gens arbitrària. Hi ressona, també, Josep-Sebastià Pons –mestre de Roqueta–, i el Garcés d'El temps que fuig, i el Villangómez de L'any en estampes, i el Manent dels dietaris. Quina meravella de llengua, que fa que, quan la llegim, inevitablement pensem que ja no hi ha possibilitat que ningú, als nostres dies, en pugui fer servir cap de tan sofisticada i, alhora, tan planera! I quin estil més transparent i, al mateix temps, més dens –l'estil dels llibres que, un cop llegits, ens reservem al prestatge de la relectura. Una prosa clàssica, modèlica. Quin prodigi d'adjectivació! Aquí, ens sorprèn una «llum emmelangida». Al fons d'un pou, l'aigua hi dorm «entenebrida». Les perdius tenen «color de guaret cremat». Més avall, descobrim el petit paradís del llagost, fet d'«una pols encendrosada i unes pedres calentes com brases».

Els dos volums de Verd paradís volen ser el gran llibre de l'univers, segons l'autor. Llegendes populars recreades per Roqueta, retrats impagables de personatges –molt sovint, vells–, estampes de paisatge... I enmig de tot això, plantat al bell mig del món, com un Leopardi de tarannà menys amarg i més confortat amb el seu destí –però similar en l'afany d'expressar la petitesa sublim d'un home–, Max Roqueta. La força del seu estil i de la seva manera de guaitar el món. Com escriu Felip Gardy en el pròleg, la seva és una actitud que palesa «un enfrontament incessant amb la presència material de l'univers». Obra mestra indiscutible.

JOAN CARREGAT DE FOSCÚRIES.
Així es va definir Joan Vinyoli, en un poema de Cercles. En vida –com recorda Miquel de Palol en el recent Dos poetes–, no va gaudir de prou reconeixement. Ara, però, més de vint anys després de la seva mort, Vinyoli és, per a molts, el poeta català més important del segle XX (malgrat el que en diu Joan Margarit en un text introductori del llibre que presento, certament molt crític amb la figura del poeta barceloní). Vinyoli forma part del cànon: de la centralitat del cànon literari català contemporani, com explica D. Sam Abrams. Es tracta d'un poeta influent, admirat, fonamental.

Aquest llibre aplega les comunicacions, ponències i fins i tot les intervencions en taules rodones del primer Simposi Internacional Joan Vinyoli, que es va fer a mitjan octubre de 2004 a Santa Coloma de Farners. Textos de caràcter més acadèmic (els de Ferran Carbó i Xavier Macià, especialistes en el poeta), d'altres de més personals (els d'Enric Casasses i Manuel Forcano). Es comencen a dissipar massa foscúries que han entelat la recepció d'aquest immens poeta durant tantes dècades.

La bibliografia vinyoliana no havia tingut, fins ara, un títol tan contundent com aquest I cremo tot en cant.