Després de la meravellosa Lost in translation, pel·lícula intimista arrapada a les solituds de la societat contemporània, va poder estranyar que Sofia Coppola s'aventurés a rodar un film històric a l'entorn de la decapitada reina Maria Antonieta. Per què aquest personatge, tan connotat, podia interessar a una jove nord-americana actual? La visió de la pel·lícula, que pot enlluernar tant que fins pot crear l'enganyosa impressió que es tracta d'un brillant, però superficial, exercici estilístic, i el fet de pensar-hi fan entendre què ha interessat a Sofia Coppola per fer una aposta força arriscada. No és que la cineasta vulgui fer una defensa incondicional de la controvertida Maria Antonieta, però, emparant-se en una valorada biografia d'Antonia Fraser, en fa un retrat «humanitzador» que comença mostrant una adolescent que, casada als 14 anys amb Lluís XVI pels interessos de les cases reials d'Àustria i França, ha de viure en un ambient, la cort versallesca, que en recela i li imposa les seves regles. Així és que aquesta adolescent sola i estranyada, amb una identitat incerta i a qui costa trobar el seu lloc en el món, alguna cosa té a veure amb les adolescents perdudes de Las vírgenes suicidas, la primera pel·lícula de Sofia Coppola, i fins amb la jove de Lost in translation.

Manejada com un titella, fins i tot en la distància, per la seva despòtica mare (Maria Teresa d'Àustria, curiosament interpretada per la cantant Marianne Faithfull) i avorrida en la cort mentre, fent-se present en el film en escenes que voregen la comèdia, el seu marit no li demostra cap mena de desig sexual, la jove reina crea el seu propi cercle i es lliura a la recerca del plaer. Aleshores, quan Maria Antonieta s'escapa a festes de disfresses i beu xampany i menja pastissos amb compulsió d'addicta, el film de Coppola va mostrant el personatge com una mena de jove rica inconscient i alienada en la mesura que, tancada en una bombolla, viu al marge d'una realitat (que no comença gaire lluny de Versalles, però que li és absolutament llunyana) marcada per la misèria i la guerra.

Allò interessant és que, concedint-se la llibertat d'utilitzar una música pop composta a finals del segle XX i encadenant les imatges amb un ritme i un sentit de la modernitat visual capaços de treure la pesantor i fins la més mínima pols als decorats i el vestuari, Sofia Coppola retrata un món que convida a intuir-ne les afinitats amb altres bombolles actuals (com ara els de les joves estrelles de Hollywood, però també d'altres més pròxims) tendents a l'excés i la inconsciència. Es així que la carcassa del film històric es dilueix fent evident que, sense complexos i amb intel·ligència, Sofia Coppola s'acosta a un personatge històric des del present i a la vegada reflecteix alguna cosa que persevera: un buit que du a fugides on el món es perd de vista. D'aquí, la pel·lícula pot retratar la frivolitat, però no és frívola.

Maria Antonieta fa un seguiment de la seva protagonista absoluta fins a deixar-la a les portes de la mort (amb una esplèndida seqüència en què, agenollant-se en un balcó de Versalles, sembla oferir el seu cap a la multitud) després de viure un cert procés de maduresa (a la qual no és aliena la mort d'un dels seus fills) que, amb tot, no li fa prendre consciència del món real existent fora de Versalles. Sofia Coppola no ha fet un film sobre la revolució, sinó sobre un personatge que ignora la realitat que precisament durà a la revolució. Aquesta ignorància no és aliena al fet que Maria Antonieta perdés literalment el cap. Però, malgrat que es concentri en la bombolla on habita el seu personatge, Sofia Coppola no ha perdut el cap. El té ben posat i, a diferència del seu personatge, sap que Versalles era un món de representacions que es va interrompre quan les tensions de la realitat (el fora de camp de la bombolla) van irrompre violentament en aquell artifici on Maria Antonieta va arribar per interpretar un paper imposat i, en voler-ne fer d'altres, va ser considerada la més «dolenta» de la funció.