El plaer, la seguretat, la bellesa, la solidaritat, la perfecció, l'eternitat, Déu... Miratges, res més que miratges, organitzats, a vegades ben maldestrament, per assentar el món en un simulacre de concòrdia i permanència. Aquí hi ha l'univers, per exemple, aquest no-res expandit que Torres Monsó no pot contemplar sense horroritzar-se; potser per això l'oposa a una altra imatge reduïda del sistema solar, un altre forat negre que exposa l'espectador simultàniament a l'infinit i a la repugnància. «Quan miro aquest buit immens i terrible –diu prement-se el ventre amb aprensió–, se m'encongeix el melic, em resulta insuportable: tantes estrelles i galàxies, i res, negra nit.» Amb la imatge d'aquesta immensitat celeste, dins la qual s'escolta una mena d'udol mecànic, una ressonància llunyana del big bang original, tanca l'artista un trajecte circular que va de l'excrement a l'espai i que havia iniciat, a l'entrada de l'exposició d'Espais, amb unes quantes concrecions fecals fossilitzades –cagallons– d'una hiena que va viure a Atapuerca fa milers d'anys. «Es veu que la merda humana és molt difícil de conservar, perquè es desfà, i segons m'ha dit l'Eudald Carbonell només se n'han trobat algunes mostres a jaciments de França.» Ja van bé els de hiena, en tot cas, una bèstia de tan mala fama, que ha donat nom a algun dels més perversos exemplars d'homínids. Però els Miratges de Torres Monsó no són tan elementals com a primer cop d'ull es presenten. Si bé la referència a l'excrement hi és explícita, i també la seva associació amb determinades ideologies (el franquisme, el bel·licisme dels Estats Units de Bush), l'artista entén també el seu objecte com un element fonamental del procés cíclic de la vida, des del llot fundacional dels rius Tigris i Eufrates, és a dir, la cultura mesopotàmica, fins a les naus espacials, impulsades per un enginy humà alimentat energèticament amb femta. «He de fer constar que la merda és una matèria de primera categoria», declara amb solemnitat, i s'explica: «Serveix d'adob per fertilitzar els camps, la ingerim a través dels vegetals, l'expulsem un cop l'organisme n'ha aprofitat els nutrients, i retorna a la terra per fertilitzar-la de nou.» «És increïblement útil, però no se'n parla perquè ningú vol acceptar la seva animalitat», diu, mentre assenyala una altra de les peces en què ha reproduït fragments del Talmud, el llibre sagrat dels hebreus, en què suposadament es donen instruccions higièniques relacionades amb l'evacuació i les ventositats.

La mirada inquisitiva, sovint també corrosiva, al món de la religió és una de les constants en l'obra d'aquest exalumne de la Salle que en la infància s'allitava tement el dimoni, el pecat i la indigna mort. Com Pasolini, per qui proclama un respecte irrompible, sent al mateix temps odi i atracció pel fenomen religiós, perquè també a ell, com als monjos, li agradaria abraçar el misteri: «Però no el trobo, no l'hi veig enlloc, aquest suport, i suposo que d'aquí ve aquesta ràbia, aquest gest de rebel·lió.» Pel que diu, qualsevol imaginaria assistir al discurs d'algun modern heretge, d'un provocador petulant, impressió que s'evapora a l'instant escoltant-lo de debò, tan poc altisonant, tan auster i humil que intercala cada nova opinió amb un «ep, això és el que jo penso», mentre ajunta les mans tocant-se lleument la punta dels dits com un pregadéu que demanés perdó. Torres Monsó és un home desil·lusionat en el sentit ple de l'expressió: algú que ha desarticulat tot el que hi ha de fal·làcia en les grans expectatives humanes i que, als 84 anys, amb el cos defallit i el cap clar, ha fet seva la constatació de Houellebecq que «l'edat adulta és l'infern». Hi va haver un temps, és clar, que també va creure en la felicitat i, com Leonardo, que «la pintura és una cosa mental», fins que va descobrir que l'art és sobretot cosa de mercat i que aquest és el pitjor dels mons possibles: «Alguns teòrics diuen que Déu va intentar crear el món vint-i-sis vegades i va fracassar, i que només va aconseguir que l'invent es mig aguantés a la vint-i-setena, així que ens en podem anar a la merda en qualsevol moment.»

Que la fi, en tot cas, l'agafi treballant, encara que del resultat també se'n declara insatisfet: «Costa tant, trobar una idea i realitzar-la, i després veus que només es valora el que és divertit, que el més corrent és la indiferència. Jo procuro almenys, el que dic, dir-ho clar.» L'oasi que ha organitzat al centre d'Espais podria fer pensar en un cert repòs enmig del desencant, si no fos pels concretíssims rotlles de paper higiènic que hi fan d'estany i perquè, en lloc d'ubèrrimes palmeres, hi ha plantat cactus. «Pasolini ja identificava la ciutat amb el desert perquè no hi ha possibilitat de relació entre les persones», diu Torres Monsó quasi amb desconsol: «Mira, estem aquí parlant, prop l'un de l'altra, i creiem que hem establert una certa afinitat, però ens separa una distància insalvable: tu ets tu, i jo sóc jo. Aquest buit és enorme. Mai no ens trobarem.»