A les llibreries compactes del soterrani de l'Institu del Teatre la temperatura és extremadament baixa, tant a l'estiu com a l'hivern. Com si es tractés d'un congelador d'embrions, es conserven manuscrits i teatrins de fa segles. L'objectiu del Museu de les Arts Escèniques (MAE) és disposar de la informació suficient per repescar una obra escrita i estrenada fa temps. La nova tecnologia de les darreres dècades (gravacions dels espectacles) se supleix per als títols anteriors amb material físic, com ara programes de mà, figurins dels vestuaris i esbossos de l'escenografia i la posterior plasmació en format tridimensional en un teatrí. També compta el text original i el quadern de direcció. Tot per saber com era aquella producció (també la resposta del públic) i generar, si calgués, un fill clònic segles més tard. És el mètode per aconseguir que una representació –per definició– efímera, esdevingui eterna: als soterranis de l'Institut del Teatre es manté latent cada embrió del que avui és la història teatral catalana.

Anna Vázquez, la responsable de la biblioteca històrica de l'Institut del Teatre, és una enamorada dels manuscrits i dels llibres guardats gelosament i que són l'enveja de bona part d'especialistes en el Segle d'Or espanyol. Ella té la possibilitat de fullejar, diàriament, pàgines de més de 400 anys de vida, com per exemple una primera còpia manuscrita de Lorenzo de Sepúlveda (c. 1505-1580), Comedia de Sepúlveda, i el manuscrit original amb autògraf de Fernando de Rojas (1607-1648) Serrallonga, el bandolero. Aquestes joies de la corona ja estan avui escanejades pàgina per pàgina i molts investigadors d'arreu del món agrairan que es puguin consultar a través de la xarxa. Tot és qüestió de temps.

També és inabastable l'apartat de fotografies, figurins, teatrins, vestuari, titelles i un llarg etcètera. Sovint les fotografies són la primera baula per arrencar les investigacions de produccions concretes que, posteriorment, es podran completar amb els altres materials. Sens dubte, el gran repte d'un fons de més de mig milió de fitxes és la catalogació i l'encreuament de dates. Avui el MAE diu que té tota la informació teatral des del 1975 emmagatzemada en caixes. No hi ha recursos per descabdellar l'embús. També és qüestió de temps i de recursos.

El centre ha estat sensible a la creació d'una memòria, des de bon principi: el 1923, deu anys després de la creació de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (l'embrió de l'Institut del Teatre actual), amb Adrià Gual com a fundador, s'hi va incorporar el Museu del Teatre, la Dansa i la Música. La gran aportació del museu va ser l'adquisició de la biblioteca i el fons documental d'Artur Sedó, amb més de 90.000 títols (molts són centenaris). Gràcies a aquesta compra, el museu es va convertir en una de les biblioteques més importants de teatre, sobretot pel fons del segle XVI i XVII espanyol.