Hi ha una certa tendència del cinema actual (o potser ho és del cinema de fa molt de temps) per la qual arriba un moment en què la pel·lícula cau en l'explícit o, per dir-ho d'una altra manera, alguna cosa s'hi fa massa evident. Tan evident que no hi ha lloc per al misteri o que fa que, en el cas de la tan habitual renúncia al misteri de les imatges per basar el joc en la intriga, aquesta, sigui narrativa o psicològica, arribi a diluir-se. Un possible exemple és Harry, un amigo que os quiere. Això perquè aquesta opera prima de Dominike Moll (a la vegada autor del guió juntament amb Guy Marchand) comença creant una certa inquietud respecte al personatge interpretat per Sergi López (que irromp en una família acomplint en principi els seus desitjos, que obren la porta a un infern) fins que alguna cosa s'hi fa massa evident (com ara a través d'una gestualitat que anuncia les intencions destructives de l'intrús) i, mentre l'ambigüitat es dilueix, el film s'aboca a una certa i prou fàcil truculència. Alguna cosa semblant passa amb Lemming, la segona pel·lícula dirigida per Moll que ara s'estrena a l'Estat espanyol més d'un any i mig després de la seva presentació al festival de Canes del 2005 i havent passat uns mesos després per Sitges.

Com a Harry, un amigo que os quiere, un element estrany s'introdueix en un nucli familiar (en aquest cas, una jove parella interpretada per Charlotte Gainsbourg i Laurent Lucas, també present en l'anterior film de Moll) i trenca el seu equilibri, fa emergir els seus desitjos amagats i desestabilitza les seves previsibles aspiracions burgeses. A nivell metafòric, aquest element estrany es representa amb el lèmming (rosegador d'origen escandinau) que apareix a les canonades d'aigua de la casa nova de la jove parella, que s'acaba de traslladar a una ciutat per motius de feina.

El correlat real del lèmming és el personatge que interpreta Charlotte Rampling (la dona del cap de l'empresa on treballa Lucas), que instrumentalitza la parella per executar una recargolada venjança contra el seu prou terrible marit (André Dussolier, sempre excel·lent). La gran Rampling està magnífica i la desaparició del seu personatge, tot i que es converteix en una manipuladora presència fantasmagòrica, fa perdre l'interès pel film, que posa molts de paranys a l'espectador i que no hi estableix un pacte clar. Això perquè una cosa és fer present el misteri de la realitat, o els límits incerts entre la vivència real i el somni, i una altra és jugar a la confusió per intentar mantenir la intriga. O potser és que al mateix Moll se li desinfla la pel·lícula (i per això abusa de l'engany i la truculència) després del genial sopar chabrolià amb el qual irromp Rampling per acusar el seu marit d'enganyar-la amb una prostituta?