A mesura que avancen els dies de govern de Zapatero, aquell somriure encantador que semblava que li sortia de l'entranya es va apagant per moments.

El primer avís flagrant, l'hi va donar el portaveu del Partit Nacionalista Basc (PNB), quan Zapatero va demanar a les Corts que els partits li donessin un vot de confiança per poder governar. Li va dir: «Nosaltres ens abstindrem. No s'ho agafi com una ofensa. Un escriptor reconegut, sense cap sospita de ser parcial, Josep Pla, va dir l'any 1932 que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.» Es va dirigir directament a Zapatero, i a aquest, pensant-se que li llançava una floreta, al final se li va gelar el rostre.

El segon cas flagrant d'incompliment de la paraula donada per Zapatero (que havia tret el cap al balcó del Palau de la Generalitat a l'inici del tripartit i després va prometre que aprovaria el que sortís del Parlament de Catalunya) fou quan els tres portaveus del Parlament de la Generalitat defensaren el contingut de l'Estatut de Catalunya apassionadament a Madrid, i quan va arribar el moment de la veritat, el govern (?), desgovern de Zapatero, escapçà pel mig i decapità la voluntat del 90% de la voluntat del Parlament de Catalunya. Visca la democràcia!

Tercer cas flagrant. Zapatero, quan el grup polític violent declarà solemnement que deixava les armes unilateralment per un termini indefinit, anuncià el propòsit de defensar el diàleg amb ETA des del Parlament de Madrid, per assolir, finalment, la pau; després de 7 mesos que ETA no havia comès cap atemptat i després que Batasuna hagués demanat insistentment que el govern espanyol mogués fitxa, aquest no va fer absolutament res; els jutjats continuaven condemnant sense compassió, els presos d'ETA restaven presoners a les presons de les Canàries, i passaven els mesos i el compromís per la pau, per comptes de moure's, es congelava; un exmilitant d'ETA avisava que s'acabava la paciència i que sols quedaven quinze dies de coll; rebrota la kale borroca i s'intensifica; finalment, hi ha un simple intent de parlar entre el govern i ETA (sols es fan presentacions i no s'enceta cap tema); Zapatero diu des de la trona de Madrid, per donar-hi més èmfasis, que aquest any 2006 ha sigut millor que anys passats, i que l'any vinent (és a dir, l'actual) serà millor que el passat; i satisfet d'aquest optimisme frustrant, se'n va de vacances a Doñana...

I es produeix a l'aeroport de Barajas l'explosió més gran (sis vegades més potent) que mai ETA havia fet; fa tres telefonades per dir que hi ha un cotxe bomba a punt d'explotar a Barajas, i els serveis de seguretat, dormint a la palla, no en fan ni cas... S'havien encomanat la fofa tranquil·litat i candidesa de Zapatero.

ZAPATERO NO HA ESTAT A L'ALTURA
I després de tot aquest cúmul de disbarats insensats, armat el govern amb una ultracandidesa d'espant, quan la majoria de la població estava plenament convençuda que aquesta quietud era el principi d'un altre malson. L'explosió de Barajas fa que tots els polítics, com un sol home, condemnin l'atac d'ETA, perquè això és el que és «políticament correcte». Malgrat que molts pensin com la gent del carrer, però no ho poden manifestar. Són mentiders de mena. I això no ho accepta ningú.

Creien que ETA estava molt afeblida; que el govern no havia baixat la guàrdia caçant militants violents; que hem d'esperar (delirant) que ETA abandoni a gratcient les armes... però ETA sempre ha tingut llista d'espera de militants disposats a entrar-hi.

Capaç Zapatero d'haver estat qui dugués la pau al País Basc, amb la seva rialleta ho ha llançat tot pel pedregar; no ha estat a l'altura d'aquesta situació; i si hi hagués estat, hauria tingut, en les pròximes eleccions, una majoria absoluta i hauria derrotat completament el trio Rajoy, Acebes, Zaplana. Quina Espanya més inútil, covarda i ignorant.

Els dos dies que els polítics catalans han sortit del seu cau per manifestar la condemna del terrabastall de Barajas (ho han hagut de repetir perquè la primera vegada eren quatre gats), a la plaça de Sant Jaume hi havia més gent que els xiulava i els insultava que no pas els aplaudia. I no anaven a favor d'ETA; anaven en contra del trist paper fet en aquest procés pel PSOE. Volien la pau.

El nostre Josep Pallach no es cansava d'afirmar que la política és pedagogia; que aquesta pedagogia sols funciona si s'és valent i fonamentalment honest; que la paraula donada és més eficaç i forta que un exèrcit en ordre de batalla. Deia que la mentida i l'interès personal fan estralls en les pròpies files; que el risc s'ha d'exercir quan les circumstàncies ho demanen; que la política és una vocació i, com tota vocació de debò, hom hi ha de deixar la pell... Com estava acostumat a fer en Pallach, que ha acabat tenint la raó per damunt de tots els insults que li llançaren a sobre. Un altre personatge valent i honest com ell, Manuel Serra i Moret, va deixar anar aquesta sentència: «Mai no he deixat de creure en l'eficàcia d'un acte heroic!»