Fa deu anys, Steven Spielberg, coproductor de Banderas de nuestros padres, ens va mostrar com els herois silenciosos de la Segona Guerra Mundial van ser claus per salvar Europa del feixisme. A Salvar al soldado Ryan reivindicava el concepte del common man entès com l'individu anònim que assumeix tots els valors essencials del bon americà i constitueix la llavor de la nació. Clint Eastwood vol mostrar-nos, a Banderas de nuestros padres, la falsedat del concepte del common man per demostrar que els herois anònims de les guerres no són més que víctimes dels interessos abstractes dels seus botxins. Per dur a terme el discurs, confronta dues batalles essencials: la batalla física de la guerra i la batalla de la societat de l'espectacle, mentre no deixa d'apuntar, un cop més, un tema clau dins la seva filmografia com és el de la transmissió als fills de la memòria dels pares.

La batalla d'Iwo Jima és descrita per Eastwood amb colors grisos, sense que veiem clarament els rostres dels soldats i sense que cap personatge pugui agafar cap mena de protagonisme. Tots els americans que desembarquen a un Iwo Jima –que tal com es presenta en el film sembla una rèplica japonesa de l'illot de Perejil– no són herois, sinó simples peons d'una maquinària cruel que en nom de conceptes tan diàfans com el de pàtria, executen els seus fills. Eastwood mostra la guerra amb espectacularitat, però amb una aproximació clarament física. La grisor de la sorra volcànica d'Iwo Jima no remet només a la grisor de la batalla sinó també a la grisor de la memòria.

De quina forma convertir la misèria en heroisme? Per donar resposta a aquest fet, Eastwood pren com a epicentre la fotografia que Joe Rosenthal, fotògraf d'Associated Press, va prendre a uns soldats aixecant la bandera d'Iwo Jima. Tal com ens va indicar el cineasta Chris Marker en el seu assaig, Level five, hi varen haver dues preses de la fotografia de Rosenthal i la que va passar a la història estava manipulada. Eastwood ens recorda que els símbols serveixen per construir la memòria col·lectiva i que les imatges configuren determinades formes d'entendre la complexitat d'allò real. En el cas d'Iwo Jima, la imatge de Joe Rosenthal va servir per crear una segona guerra, en la qual tres dels suposats common mans d'Iwo Jima varen recórrer els estadis com si estiguessin de nou en un camp de batalla, on la societat de l'espectacle va substituir les granades pels flaixos dels periodistes. Els pretesos herois, però, varen acabar revelant el seu costat fosc. La guerra no els va fer més nobles, sinó més miserables i, tal com va apuntar fa anys Bob Dylan en una mítica balada, l'indi Ira Hayes, que va alçar la bandera d'Iwo Jima, va acabar oblidat amb el fetge destrossat de tant beure.

A Million dolar baby, un pare fracassat volia transmetre el seu saber a una noia que convertia en filla adoptiva. A Banderas de nuestros padres, els pares que sobreviuen d'Iwo Jima volen recordar als seus fills que ells no varen ser herois, sinó simplement titelles de la guerra. Per damunt de tot, volen ser recordats com a homes. Eastwood construeix Banderas de nuestros padres com un joc constant de salts i repeticions temporals. En determinats moments sembla que vulgui adoptar alguna cosa del Sergio Leone d'Érase una vez en América, per convertir el temps en la matèria essencial del seu discurs. La memòria del present es dilueix en la memòria boirosa del passat, la veritat esdevé relativa i el relat acaba adquirint una gran complexitat. Un cop analitzats els estrats de la memòria per observar com els camins que recorren els fets per esdevenir història, a Eastwood només li queda canviar de punt de vista. Això, però, és una altra pel·lícula anomenada Letters from Iwo Jima, que veurem aviat.