El dia 15 de desembre passat el cas Egunkaria (44/04) va tenir una sobtada giragonsa que va semblar haver agafat desprevinguts acusats i acusadors.

El fiscal de l'Audiencia Nacional, Miguel Ángel Carballo, anunciava la seva petició que el cas s'arxivés per «falta de proves». L'anunci es contradeia clarament amb la posició que el mateix fiscal havia mantingut el mes de febrer passat quan el jutge Juan del Olmo havia confirmat que tirava endavant el processament dels set fundadors del diari per una suposada col·laboració amb ETA.

És aquesta evolució la primera indicació de possibles canvis en el procés de criminalització del suposat «entorn d'ETA», abans de l'atemptat de Barajas? És un senyal de treva en la persecució que fa l'Estat de l'esquerra independentista basca en l'àmbit del procés de pau? O és simplement un cas aïllat en què un fiscal es plega davant la palpable falta de proves que hi ha en un polèmic sumari?

El cas Egunkaria va explotar el dia 20 de febrer del 2003. Aquella nit, i amb un desaforat desplegament de membres de la Guàrdia Civil, van ser detinguts a casa seva deu persones associades amb l'únic diari en llengua basca, Egunkaria, entre ells set fundadors i directius principals. Al cap de cinc dies, el jutge Juan del Olmo publicava l'acte del cas, i deixava en llibertat provisional el director del diari d'aleshores, Martxelo Otamendi, juntament amb tres treballadors més del diari. Però alhora ingressaven a la presó els fundadors del diari Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Xabier Oleaga, Txema Auzmendi i Xabier Alegria. Vuit mesos després hi hauria una segona onada de detencions pel mateix cas. Aquest cop l'operació afectava l'empresa Buruntzape, que gestiona el parc d'empreses culturals aplegades entorn de l'anomenat Martin Ugalde Kultur Parkea on tenia la seu Egunkaria .

Un dels aspectes que va cridar més l'atenció del tancament d' Egunkaria , des de l'inici va ser la reacció fulminant de la societat basca. Tan sols dos dies després del tancament, a Sant Sebastià es va produir el que alguns observadors han considerat la manifestació més gran desplegada mai a la ciutat. S'hi aplegà gent de tots els partits basquistes, indistintament, i destacades personalitats dels mitjans de comunicació –alguns d'ells gens compromesos, aparentment, amb les qüestions polítiques– van ser els qui van portar la pancarta principal de la manifestació. Amb el temps, aquest moviment de suport al diari es va anar generalitzant amb importants mostres de solidaritat expressades sobretot des de Catalunya, on els actes en què era convidat a parlar Otamendi eren especialment concorreguts.

Amb el temps, la denúncia pel cas es va anar internacionalitzant i, al llarg del 2005, grups com ara Reporters sense Fronteres, el Pen Club Internacional i Article 19 van afegir-se a la protesta pel tancament d'un diari que, juntament amb vuit mitjans dels Països Catalans –entre ells El Punt– forma part del grup Midas, que agrupa diaris de llengües menys parlades. El fet del tancament d' Egunkaria –un diari de la Unió Europea, al cap i a la fi– va començar a ser qualificat d'«intolerable» en diferents fòrums. Alhora es destacava l'exigència democràtica que l'Estat espanyol complís la normativa internacional sobre drets humans i el dret d'expressió. Així mateix, el setembre del 2005, quatre dels cinc principals partits polítics suïssos van demanar al president Rodríguez Zapatero que fos oficialment convidat a emetre un veredicte sobre el cas el relator de l'ONU per a la llibertat d'expressió, Ambeyi Liggo. També va ser significatiu, en un moment determinat, el suport moral que va oferir el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, a la persona de Martxelo Otamendi.

«TOT ÉS ETA»
L'operació contra Egunkaria , vista amb la perspectiva que dóna el temps, cal inscriure-la clarament en el clima d'hostilitats i enfrontament creat pel govern de José María Aznar, en el seu segon mandat. Efectivament, el període 2000-2004 va mostrar la cara més acarnissada d'un retorn a les hostilitats entre ETA i l'Estat després del trencament de catorze mesos de treva del grup armat el desembre del 1999. Els primers anys del nou mil·lenni marcarien un retorn a sanguinaris atemptats selectius contra càrrecs municipals i militants del PSOE i el PP, entre els quals destacarien els assassinats dels dirigents socialistes Fernando Buesa i Ernest Lluch.

Aznar respongué a l'ofensiva d'ETA amb una decidida política d'augment de la repressió, aquest cop guiada per la clara intenció de demostrar que «tot és ETA». Aquesta política tenia la finalitat de criminalitzar tot el que s'associava amb el moviment polític, cultural i social basc. En aquesta línia, era previst pel govern que hi prengués un paper actiu la premsa més afí al PP, sovint instruïda personalment en aquest sentit pel mateix ministre d'Interior, Jaime Mayor Oreja. Però l'any 2003, amb l'articulació de la llei de partits, fou el mateix partit socialista el que suggerí la iniciativa de dissenyar una estratègia per il·legalitzar el partit de l'esquerra independentista, Batasuna. S'obrí un procés de clara judicialització de la política –encara no conclòs avui– que acabà amb el processament de tres membres de la mesa del Parlament Basc i el del lehendakari Ibarretxe, en aquest cas precisament per haver-se reunit amb membres de Batasuna. Però sens dubte el costat més lleig de la política del «tot és ETA» han estat els atacs al món de l'euskara.

Les ikastola –escoles en llengua basca– i el diari Egunkaria van ser, sens dubte, les víctimes innocents més significatives d'aquesta política. Els mitjans de comunicació més afins al PP –sobretot El Mundo , l' ABC i Antena 3– però de vegades també Tele 5 i la mateixa TVE, van crear una línia «informativa» amb tendència a demonitzar la cultura basca. Van aparèixer diversos reportatges clarament dissenyats per associar-la –subliminalment o no– amb la violència. Diversos observadors han opinat que, hipotèticament almenys, el tancament d'Egunkaria segurament figurava força avall en la llista d'objectius estrategues de Mayor Oreja. Però l'ànim d'endurir el clima repressiu, ajudat per la indubtable complicitat que oferia un PSOE sense esma, va fer que s'optés per aquest pas amb tota la contundència policial i jurídica. La prova d'aquesta duresa van ser els mals tractes a què es van veure exposats els detinguts, segons denunciaren després. Efectivament, cinc d'ells van denunciar que havien estat torturats per la Guàrdia Civil. «Ens han tractat com a bestioles», van ser les paraules d'un d'ells en recuperar la llibertat. En resposta a això, el 10 de març del 2003, el Ministeri de l'Interior va presentar una querella contra quatre dels denunciants, a qui s'acusava de fer «acusacions falses».

L'ERA DE ZAPATERO
Contràriament al que es podia pensar, l'arribada del PSOE al poder, el març del 2004, no va fer variar substancialment el rumb del cas Egunkaria. Malgrat les constants peticions que es van fer perquè s'arxivés el cas –el Parlament basc ho feia el 18 de novembre del 2005– els procediments processals van anar prenent el seu curs. Un únic respir, segons diversos observadors, va venir l'agost del 2004 amb l'alliberament d'Iñaki Uria, periodista que havia estat gerent delegat del diari i que feia més d'un any i mig que era a la presó. També va denunciar mals tractaments. Malgrat tot, el següent mes de novembre, el jutge Juan del Olmo va fer públic el processament de vuit acusats. Increïblement, en aquella ocasió va incloure en la llista de processats el dissenyador gràfic Joxemi Zumalabe, que havia mort feia anys. El febrer del 2006, en confirmar-se els processaments, el fiscal de l'Audiencia Nacional Miguel Ángel Carballo no hi mostrava cap mena d'oposició. Ans al contrari, hi va fer una intervenció que elogiava l'esperit d'Ermua.

Va ser el 14 de desembre quan es va produir el que els acusats anomenen «la primera sorpresa agradable del cas». Ara era el mateix fiscal Carballo el qui demanava que el cas fos arxivat. En flagrant contradicció amb el que havia expressat mesos abans, el fiscal ara demanava en el seu informe que es deixessin sense efecte els processaments dictats per Del Olmo el novembre del 2004 i que fossin retirades les mesures cautelars als encausats. En l'informe Carballo recordava que el mateix jutge havia reconegut que no es podia acreditar que el diari fos una via de finançament per a ETA ni un instrument de blanqueig de capitals il·lícits procedents del grup armat. Afirmava que les investigacions tampoc no podien assegurar que Egunkaria hagués estat mai un òrgan al servei d'ETA ja que a les pàgines del diari –segons deia– «cap notícia, editorial o article va denotar el desig d'aglutinar gent a l'entorn d'ETA».

En espera de saber quina serà l'evolució del cas, i quan encara resten en peu les acusacions particulars de l'Associació de Víctimes del Terrorisme i de Dignidad y Justicia, l'únic que se sap del cert avui és que els perjudicis soferts per l'idioma basc i l'únic diari en aquesta llengua han estat irreparables. També ho han estat els traumes i les ferides –morals i físics– soferts pels qui han viscut més de tres anys sota l'espasa de Dàmocles d'una possible sentència de catorze anys de presó per acusacions que s'ha vist que no tenien fonaments clars.