Ara fa uns quants dies, vaig tenir la satisfacció de presentar el llibre del professor Ramon Tremosa Estatut, aeroports i ports de peix al cove. Junt amb Salvador Cardús, fèiem de teloners de l'autor que, amb el pas dels anys, s'ha convertit en un referent del catalanisme polític. Personalment, l'acte em va recordar un dia de fa tres anys i mig en què a «s'hora baixa o es fosquet» em va sonar el mòbil que duia a la barca amb la proa enfilada a la posta de sol del cap de Cavalleria tocant a la badia de Fornells, Menorca. La trucada brutal i barroera venia d'un diari en què col·laborava per comunicar-me que, sota la imparable pressió de «la Caixa» i de la seva participada Acesa-Abertis, s'havia decidit de foragitar-me i defenestrar-me de la columna diària que amb el nom de Col·lectiu J.B. Boix havia publicat durant molts anys. A part de la lògica indignació per un atemptat tan clar contra la llibertat d'expressió, vaig explicar als nombrosos assistents que aquell dia també vaig sentir una doble preocupació. Primer que aquell espai, que a còpia d'anys consideres propi, encara que això no sigui cert, més enllà del principi que la terra és de qui la treballa, seria ocupat per algú que no demanaria la vènia a l'anterior ocupant i possiblement veuria com el profanador de la meva sepultura. O, segon, el temor que potser quedaria vacant la meva persistent dedicació al gènere literari del Memorial de Greuges i la denúncia del maltractament sistemàtic de Catalunya per part del govern central. Doncs bé, les meves inquietuds es van dissipar en descobrir que el meu substitut era una persona amiga que valoro molt positivament i en adonar-me també que cada setmana apareixia com a nova mosca vironera o cojonera, el professor Tremosa, que amb més rigor acadèmic i millor nivell s'apuntava a la processó dels qui ens anem passant el ciri de la reivindicació.

El llibre repassa l'opacitat de l'administració central en matèria de balances fiscals i la numantina resistència del ministre Solbes a aplicar els preceptes de l'Estatut relatius al finançament. Ha dit, en efecte, que només són disposicions per orientar els criteris d'inversió, però de cap manera per determinar xifres concretes. És a dir, que Madrid conserva i manté la discrecional i arbitrària capacitat per continuar practicant el deliberat i premeditat espoli de Catalunya.

L'autor analitza després tots els paranys i deslleialtats que s'utilitzen per perpetuar un dèficit tan injust com abusiu. O descriu com AENA amb la complicitat d'Iberia afavoreix Barajas i asfixia el creixement de l'aeroport del Prat. O bé com a Ports de l'Estat fan el mateix per perjudicar l'expansió del port de Barcelona. Si a tot això hi afegim la Renfe, comprovarem fàcilment que entre el dèficit fiscal i el d'infraestructures es posa en perill no ja solament el creixement del nostre país, sinó també la seva simple supervivència com a societat industrial avançada.

Si fóssim només uns quants a encendre els llums d'alarma se'ns podria descartar com de costum amb indiferència i menyspreu. Però ara resulta que totes aquestes coses també les diu la direcció de Volkswagen-Seat, la revista Automobil Woche d'Alemanya, que avisa del propòsit de tancar o vendre la fàbrica de Martorell.

Ja fa temps que se'ns explica que la congestió viària impedeix l'arribada puntual dels obrers i que els peatges fan encarir i col·lapsen els transports de components que es necessiten just in time.

Ja fa temps també que ens adverteixen del cost logístic de col·locar un cotxe al mercat (9% del preu total) sense bones connexions amb el port o ample de via europeu fins als principals mercats. Un obstacle que impedeix la recepció de peces procedents de la Xina i estalviar-se tres dies suplementaris de navegació fins a Anvers, Rotterdam o Hamburg. Podríem continuar amb la inseguretat i l'alta tarifa del subministrament elèctric o la falta de vols transoceànics.

En tot cas, si plega la Seat no serà perquè els costos salarials siguin més elevats. Serà la conseqüència de 25 anys de desídia, deixadesa i discriminació d'un govern d'Espanya que ha escanyat Catalunya fins a l'extrem de fer-la no competitiva. Es diu que «el tonto nunca se pisa el haba», però el cert és que hi ha estats que per tal d'uniformitzar els territoris són capaços d'autolesionar-se en la part més dinàmica i solidària del conjunt. «¡Dios, qué buen vasallo, si hubiese buen señor!». Convindrà doncs que si el govern de l'Entesa vol salvar la Seat no vagi a negociar a la Baixa Saxònia, sinó a Madrid, que és on rau el problema.