En la fins ara última edició del festival de Sitges, Time (el títol en anglès amb el qual es distribueix internacionalment la nova pel·lícula del coreà Kim Ki-duk, també director de Hierro 3 i Samaritan Girl) va guanyar el premi al millor maquillatge. Aquesta decisió del jurat va ser molt encertada i no perquè la pel·lícula exhibeixi un maquillatge molt vistós o espectacular, sinó perquè, a través d'una metàfora extrema expressada amb un canvi de rostre mitjançant una operació de cirurgia estètica, Time conté una reflexió sobre el maquillatge. No tant com un desig d'embelliment, sinó com a màscara amb la qual voler aparentar ser un altre. A partir d'aquí, s'apunta el tema de si l'aparença fa l'ésser i així, doncs, si el canvi de rostre comporta un canvi d'identitat. Es podria considerar que, en aquesta època de cirurgia estètica, Time conté una crítica a l'absolutisme de l'aparença. Però, com he apuntat, la cirurgia estètica vehicula una metàfora extrema que Kim Ki-duk utilitza per reflectir una visió tràgica de l'amor.

L'argument de Time presenta una noia que, convençuda que el seu amant se n'ha cansat i que desitja altres dones, desapareix per sotmetre's a una operació de cirurgia estètica que li canvia completament la cara. La noia s'aboca a la dissolució de la pròpia identitat per esdevenir-ne una altra a través de la qual tornar a enamorar el seu amant. Aleshores, l'espectador és convidat a acceptar una hipòtesi per la qual el noi no la reconeix un cop se la retroba amb una altra cara (així, doncs, se suposa que amb una altra identitat) i comença una relació amb ella sentint la nostàlgia de la desapareguda. D'aquí, el cineasta coreà explora en la naturalesa tràgica de l'amor: la voluntat de fer-lo perdurable amb la consciència dels efectes desgastadors del pas del temps; la por del desamor de l'altre que pot menar a l'obsessió i la gelosia; el sentiment de pèrdua que fins pot dur a una nostàlgia del que no s'estimava prou (o no se'n tenia consciència) quan es tenia a l'abast o es vivia. Sense menystenir la possibilitat que Kim Ki-duk es repengi en una certa dualitat tòpica, que associa la dona a la desconfiança i la possessió i l'home a una insatisfacció que tendeix a la promiscuïtat, aquesta visió tràgica fa que els amants no s'acabin de trobar. També sembla dur a una successió de canvis de rostre i d'identitat que no fan més que distanciar-los. En aquesta mena de repetició obsessiva a l'entorn d'una mateixa idea, la pel·lícula sembla crispar-se o a vegades sembla indecisa pel que fa a explotar una comicitat desesperada que li conferiria una naturalesa tragicòmica. Però, distanciant-se de la violència que caracteritza part del seu cinema i alhora d'una certa tendència a l'esteticisme llepat, Kim Ki-duk aporta un film estrany i interessant.