És possible fer un cinema sense fronteres que reflecteixi els nous reptes del món globalitzat? Després del retorn dels europudings, la paradoxa d'un cinema global no deixa de resultar curiosa, sobretot si tenim present que el lloc que Hollywood ha ocupat com a epicentre de la indústria audiovisual es troba amenaçat i que els capitals destinats a la producció són transaccionals. Malgrat que els negocis fluctuen entre Àsia i Amèrica, la idea d'un cinema global, en què el centre es trobi amenaçat, continua fent por. La prova més evident és que mentre Àsia ofereix obres innovadores com ara Infernal affairs, als Estats Units no s'atreveixen a vendre el producte i li encarreguen a Martin Scorsese que faci el remake, Infiltrados, destinat a aquell públic internacional que no vol saber res del cinema asiàtic.

Babel, de Alejandro González Iñarritu, sembla voler erigir-se, en aparença, en la primera proposta nascuda del cinema global. Un realitzador mexicà, amb la col·laboració del seu guionista habitual, Guillermo Arriaga, construeixen una pel·lícula amb diferents representants de l'star system global –des de Brad Pitt fins a Gael García Bernal, passant per Kôji Yakusho– per mostrar-nos com en un món aparentment diferenciat hi ha alguna cosa que enllaça els éssers humans i estableix vincles entre les cultures. Al llarg de poc més de dues hores veiem diferents personatges de diferents cultures que travessen paratges perfectament allunyats entre ells. Una parella d'americans de viatge pel Marroc són víctimes d'un accident provocat per l'escopeta que han agafat dos joves marroquins. Mentrestant, als Estats Units, els fills de la parella viatgen amb la cangur a Mèxic i es troben amb un gran embolic a la frontera. Aquest entrellat d'històries casuals troba el seu contrapunt amb un relat d'incomunicació urbana situat a Tòquio. La proposta de González Iñarritu no parteix d'un joc minimalista a la manera de Night on earth de Jim Jarmursh, sinó de l'ambició estilística.

L'ambició fa que Babel acabi embolcallant-se d'un seguit de recursos excessivament tramposos que treuen credibilitat, força i interès a la proposta. D'una banda, el guionista Guillermo Arriaga es proposa de convertir el relat en la principal atracció forçant fins el joc de casualitats. Babel sorgeix com un relat fragmentat en què a mesura que avança tot acaba quadrant. Els nens marroquins d'un petit poblat del desert troben el seu lligam amb els protagonistes del relat japonès gràcies al fet que el pare japonès ha venut l'arma de cacera al pare dels nens marroquins. Arriaga es troba obligat a realitzar veritables jocs malabars de guió perquè no hi hagin forats en el relat i tot encaixi com un sofisticat puzle. Al costat de la trampa narrativa, a mesura que avança la pel·lícula es fa evident la construcció d'una trampa dramàtica provocada pel desig de jugar amb l'adrenalina de l'espectador i crear una forta empatia. Des del primer moment ens endinsem en un seguit de circumstàncies que fan que el drama funcioni bàsicament per acumulació, sense cap mena de subtilesa.

La gran decepció sorgeix, però, en els moments finals, quan descobrim que la pretesa proposta global castiga els desvalguts i salva els de sempre. L'espectador pot respirar tranquil perquè els actors de Hollywood troben el paradís mentre que els nens marroquins i la cangur mexicana acaben a l'infern. Babel es desglobalitza i acaba essent un simple producte convencional.