L'escriptor Joseph Conrad va dedicar un breu relat titulat El retorn a Henry James. L'obra, que ha quedat oblidada al costat d'El cor de les tenebres o Lord Jim, ha servit a Patrice Chéreau de pretext per dur a terme una brillant i intensa radiografia de la relació de parella a començament de segle, en què el cinema sembla prendre en préstec alguna cosa essencial de la posada en escena teatral. Chéreau trasllada Gabrielle, cap a l'univers de la Belle Époque i proposa a l'espectador la possibilitat d'endinsar-se en l'univers de Jean Hervey (Pascal Gregory), un personatge de l'alta aristocràcia parisenca que s'ha casat amb Gabrielle (com sempre una esplèndida Isabelle Huppert). La parella passa la seva existència envoltats del brogit de les festes mundanes. Mentre Jean no para de creure que té absolutament domesticada la seva dona i que els seus desitjos s'acorden als sentiments d'ella, alguna cosa comença a esdevenir fugissera. Jean creu que la possessió sexual és una forma de control i sent certa satisfacció i plenitud davant la seva actitud. Un dia, però, Gabrielle deixa una nota a Jean en què li diu que se'n va de casa i que ha començat a mantenir una relació amb un altre home. De cop, l'univers de Jean edificat a partir de falses seguretats s'enfonsa i esclata una relació en què tot no fa més que trontollar.

A partir d'aquest argument podríem dir que enlloc d'acostar-se cap a Henry James, Patrice Chéreau ha acabat duent l'univers de Joseph Conrad cap al teatre d'Ibsen i que Gabrielle no és més que una replica de Nora, la dona que abandonava el seu marit a Casa de nines. Unes hores després d'haver marxat, Gabrielle decideix tornar a casa i el drama comença a moure's en un altre terreny. Chéreau aprofita la idea del retorn per acabar configurant en la seva pel·lícula el to d'una peça de cambra. Així, malgrat viure envoltats de criats i de majordoms, Jean i Gabrielle se senten sols, semblen fer abstracció del seu entorn per tal de poder deixar esclatar el drama amb més comoditat. Chéreau ens acaba afirmant que el problema de fons no radica en la possibilitat d'una escapada, sinó en com l'existència miserable de la parella es basa en no trencar les regles del joc, en sobreviure mantenint les aparences, enterrant els desitjos i destruint la seva vida sexual. Gabrielle torna per fer-li veure que el seu destí com a dona és confús i que la relació de parella no es pot establir a partir del domini, sinó en la recerca de camins cap a la igualtat.

El to de peça de cambra, el treball constant amb el cos i la dicció dels actors, han fet que Gabrielle fos vista per alguns sectors com a una obra menor; quan, del seu interior, hi ha alguna cosa profundament física que acaba certificant que una vegada més ens trobem amb una nova gran pel·lícula del millor director de teatre europeu.