Arribem a la nit màgica de Nadal. Serà aquesta vesprada. Els fets i els records es precipiten a mesura que ens anem acostant a final d'any. Una mescla de dolor i de felicitat. Un sospir pel temps que passa, pels que ens han deixat, i un goig en contemplar la reproducció de l'espècie humana, que no s'atura mai, i que aporta al panorama generacional nous individus i indivídues, amb temperaments propis, barrejats amb les herències genètiques evidents.

El resultat es manifesta en forma d'un nus a la gola, quan hom vol aixecar de nou la copa i brindar per aquesta barreja de sentiments, més arrelats que l'essència mateixa del Nadal cristià.

I aquest any als gironins ens han regalat una postal de Nadal única i irrepetible. És la que podem veure en la fotografia de Jordi Soler: el vell campanar de Sant Feliu, present sempre en la història i la iconografia de la ciutat, embolcallat amb una trentena de pisos de bastides que l'envolten per tots els costats. Algú podria pensar que es tracta ordinàriament dels accessos necessaris que s'han col·locat perquè els restauradors puguin fer la seva feina ben feta, pam a pam, tal com s'espera d'una obra tan llargament desitjada, i que ha de deixar-nos el campanar a punt per afrontar el repte d'uns quants segles més.

Però voldríem ser com Joaquim Ruyra, que, quan contemplava les façanes misèrrimes que donaven a l'Onyar, deia que hi havia «quelcom de l'instint diví que ha presidit la formació del niu i de l'oreneta». Aquí també, qualsevol pot erigir-se en poeta i considerar que es tracta d'una performance a l'estil de les que s'han creat per embolcallar catedrals i edificis, i donar-los aparences creatives i fantasmals, diferents del que podem veure habitualment, i que ens aporta una nova visió amb centenars de cavitats superposades, per on és evident que es fan les delícies dels esperits dels Sants Felius, perquè eren dos: l'un, diaca de Sant Narcís i que va ser martiritzat amb ell, i l'altre, dit l'africà, i que van tirar-lo al mar de Gesoria, l'actual Sant Feliu de Guíxols, amb una roda de molí al coll, i que va aparèixer viu i trempat flotant per damunt de les ones... segons el que ens han dit els historiadors. I, després, també de l'esperit de Carlemany, que es diu que va fer arreglar el temple, un cop acabada la dominació musulmana. I de les mosques miraculoses; del cos incorrupte de sant Narcís; dels exèrcits invasors que sempre acaben entrant a la ciutat; de les meuques mil·lenàries del barri del Portal Nou; de Josafat, que es mirava el campanar des de l'alta tribuna de la Catedral; dels indigents que feien el campament just al costat de la base del temple... i, si voleu... dels nous habitants del barri, cofois de les seves residències modernitzades. Tots, tots plegats en la nit, donen voltes, pugen i baixen, s'abracen i es donen la mà, feliços de poder rondar per fi en l'exterior de la torre!

Què voleu! És la nit de Nadal, i si la deixem passar sense misteri, què se'n farà, de nosaltres? Quan al final despullin la bastida i es manifesti el campanar restaurat, continuarà la incògnita de si va ser un llamp o un error constructiu el que va portar a deixar-lo sense punxa, i mostrar-lo escapçat pels segles dels segles.

Aquests enigmes no és prudent de resoldre'ls mai, perquè sense els dubtes no hi hauria existència humana que valgués la pena...