Obra de Salvador Dalí realitzada expressament per a l'exposició que el centre Georges Pompidou de París li va dedicar. Aquesta institució la va cedir a Figueres amb motiu de l'Any Dalí (2004). Obra de Rosa Serra, instal·lada als Jardins del Fluvià, al Parc de les Mores d'Olot. Escultura de commemoració de l'Any Internacional del Nen (1979), que primer es va instal·lar al Parc Nou i posteriorment es va traslladar. Obra d'Emília Xargay, instal·lada al parc que porta el nom de l'artista, a Sarrià. El brau és una de les temàtiques recurrents de Xargay, com a símbol mític de la noblesa. A l'entrada de Llanars hi ha un altre brau de Xargay. Obra de Kim Domene, instal·lada al Parc Art de Cassà de la Selva, un parc de les arts contemporànies que constitueix una exposició col·lectiva d'obres d'artistes com ara el mateix Domene, Xargay, Torres Monsó, Cabanyes, Fita i Lleó.
Tot i les xifres que s'extreuen en fer un simple recompte d'escultures, cal dir que, com ja adverteix el seu autor, el recull publicat, amb pròleg de l'historiador de l'art Sebastià Goday, és un treball exhaustiu, no un inventari, i és per això que només hi ha mostres de parcs escultòrics com ara el Bosc de Can Ginebreda, de Porqueres, o el Parc Art de Cassà de la Selva. Borrell afirma que alguns objectius del treball són, en l'àmbit institucional, «sistematitzar per als ajuntaments una informació que pocs d'ells tenien inventariada. Conscienciar-los que l'escultura necessita protecció i difusió» i, pel que fa als ciutadans, «donar a conèixer, facilitar la informació de l'enorme bagatge escultòric de les terres gironines. Saber en cada poble a qui honoren, a qui recorden, a qui alaben, quina sensibilitat hi ha a cada racó gironí.» Pel que respecta a aquesta darrera afirmació, la comarca de la Garrotxa i Olot en particular són els més ben dotats. A la capital garrotxina hi ha 54 escultures, mentre que en una ciutat com ara Girona, no n'hi ha gaire més (58). Al darrere venen localitats com ara Figueres (37), Platja d'Aro (22), Lloret de Mar (26, sense fer recompte de les dels Jardins de Santa Clotilde), Salt (27), Palamós (20) i Banyoles (19).
Per autors, pocs més de 300, Rosa Serra (33) és la que té més presència, seguida de Fita (13), Dalí (10), Emília Xargay, Martirià Figueres (9), Joan Abras, Antoni Delgado (8), Bonaventura Ansón, Xicu Cabanyes, Josep Martí, Torres Monsó (7), Lluís Vilà i Piculives (6).
La majoria de peces que es troben al recull pertanyen al passat més recent (s. XX), molt poques són d'èpoques anteriors i algunes són molt recents. Goday proposa fer una divisió cronològica: monuments construïts fins al 1939; monuments d'entre l'any 1939 i l'inici de la transició, el 1975, i del 1976 a l'actualitat.
La temàtica i les funcions de les escultures que figuren a l'obra de Borrell, en què predomina l'element gràfic, però acuradament identificat i explicat, són diverses i abunda, òbviament, l'escultura commemorativa, però constata també que ja fa uns anys, especialment en la darrera etapa de la divisió cronològica proposada per Goday, que la creativitat s'obre pas. Goday assenyala també que existeix un grup de monuments que responen a un programa prèviament concebut i desenvolupat, com ara la sèrie d'escultures que la Germandat de Donadors de Sang de Girona ha escampat arreu de les comarques gironines amb l'objectiu de fer promoció i d'agrair el seu altruisme als donants, o la iniciativa d'Amics de la Unesco de Girona anomenada Apadrinem Escultures.
)
)
)
)
