Fa una colla d'anys La Bressola de Nyils (el Rosselló) va fer una estada a la Franja de Ponent. Va consistir en una setmana d'activitats escolars i de descoberta de la comarca del Baix Cinca. Una de les visites fou a Vil·la Fortunatus, un jaciment romà del terme de Fraga. El guiatge del recinte sol ser a cura del propietari de la finca, un pagès que ha pogut assumir aquesta feina havent assistit a diferents cursos sobre el jaciment.

L'esmentada formació la va fer a Saragossa, amb la qual cosa un cop van començar les visites preferia fer les explicacions en castellà. I és que se sentia més segur en aquesta llengua per parlar de l'antiga vil·la romana. Quan el mestre de La Bressola va veure que es dirigia als seus alumnes en castellà, li va suggerir de fer-ho en català. Per la senzilla raó que els escolars nord-catalans desconeixien la llengua castellana. El guia, però, va continuar en castellà. Segurament perquè l'home tenia molt arrelat aquest costum lingüístic i, sobretot, no se'n feia a la idea que hi pogués haver catalans que no entenguessin el castellà. Aleshores, el mestre rossellonès, que sortosament coneixia el castellà, es va veure obligat a haver de fer d'improvisat traductor. No van passar ni deu minuts que el guia es va adonar de tan absurda com arribava a ser aquella situació. I finalment es va llençar, potser per primera vegada, a fer-ho en català.

Si poden produir-se aquests ridículs a Fraga o d'altres topants de la Franja és perquè la situació politicolingüística hi acompanya. Quan t'han ensenyat a identificar-te amb una societat en la qual se t'exclou, contemplar la supervivència de la teva llengua amb indiferència esdevé normal. Per això, en aquests casos no funcionen ni els principis bioètics que tendeixen a mobilitzar els humans davant de valors (la vida de la llengua i de la cultura autòctones) susceptibles de ser malmesos.

Tot i que aquesta és una situació d'extrema vulnerabilitat lingüística, hi ha polítics suposadament sensibles a la llengua que desvien la seva responsabilitat cap a la ciutadania. És el cas de José María Becana, diputat fragatí —amb carnet del PSOE— a les Corts espanyoles, que no ha tingut el més mínim inconvenient a dir que «la culpa de la mort del català a la Franja serà dels parlants i no de les administracions» (El Triangle, 13-11-06). Després de trenta anys «democràtics» d'aculturació de la Franja de Ponent, a ningú hauria de sorprendre que la llengua vagi de mal borràs. Així, doncs, és inadmissible l'intent per part d'un dirigent socialista, que ha demostrat encert en altres afers, de culpabilitzar els seus conciutadans.

Fer passar les víctimes per botxins recorda aquells comentaris frívols, fruit d'una societat masclista, sobre la violència de gènere. De la mateixa manera, parlar amb el to de Becana sobre la mort d'una llengua també és fruit d'una societat cada cop més acastellanada, com ara la d'aquestes comarques sota administració aragonesa, en les quals és possible manipular el poble fins al punt que presenta comportaments com el del guia de Vil·la Fortunatus.

No obstant això, hi ha franjatins que no es deixen entabanar. Baltasar, un veí de Lasquarri (Ribagorça), declarava sense embuts: «som catalans occidentals, pesi a qui pesi, però per sobreviure i no tenir problemes, ho neguem públicament des de fa molt de temps» (Presència, 11-8-06).