Una coneguda anècdota explica que el pare del president Kennedy, un poderós home de negocis de Wall Street, va entaular una conversa informal amb el seu enllustrador habitual. L'home, que mentre realitzava la seva feina solia xerrar sobre temes intranscendents, va comentar que les coses li anaven bé des que feia poc havia invertit els seus estalvis a la borsa. El multimilionari, després de pagar el servei, va cridar el seu agent financer per desprendre's de totes les seves accions. Havia fet la reflexió que si un treballador de recursos migrats havia estat convidat a jugar-se els diners en la piràmide especulativa del mercat de valors, és que ja no quedava ningú més per alimentar la base. Aquell gest va resultar crucial. Al cap de pocs dies, el dimarts negre, la borsa es va esfondrar. Molts ho van perdre tot. Centenars de bancs van fer fallida. Milers d'empreses eficients van haver de tancar les portes. Milions de persones van quedar desocupades i abocades a la pobresa. El sistema va quedar col·lapsat, i el fantasma del comunisme i del feixisme recorria Europa i Amèrica.

Aquesta història, un clàssic que fan servir sovint els historiadors de l'economia, torna a córrer darrerament en articles d'opinió i blocs amb una freqüència inusual. És el cas de l'escriptor i blocaire Alberto Noguera, que recentment recollia una notícia del mes de novembre passat del diari Las Provincias, de València, en què s'informava que agents immobiliaris aprofitaven les cues d'immigrants davant la delegació del govern per oferir la compra de pisos. Alguns, no sempre regularitzats, ni amb les garanties exigibles per a una operació d'aquestes característiques, acaben embrancant-se en hipoteques col·lectives, de vegades temptats per la revaloració «segura» del seu habitatge; entren així en la piràmide financera i la bombolla s'infla encara més. Tampoc no són estranyes les jugades especulatives en què financers de barri sense escrúpols (abans anomenats «prestamistes») ensarronen immigrants que no poden pagar quantitats abusives, i que van permetent enllaçar hipoteca rere hipoteca, mentre els rèdits de la revaloració van concentrant-se en poques mans.

El problema és que, com gairebé tothom coincideix a dir, l'excés de pes de la construcció i l'especulació immobiliària fa de l'economia espanyola, i per extensió la catalana, una de les més vulnerables d'Occident. No es tracta de cap afirmació pròpia, ni tampoc una anàlisi exclusiva de qualsevol grup antiglobalització. Ho reiteren revistes poc sospitoses d'esquerranoses com The Economist, ho denuncia la Comissió Europea, ho corroboren les Nacions Unides, ho recorden els organismes financers internacionals i els experts de l'OCDE. Fins i tot el mateix Vladímir Putin, quan en una trobada del G8 va ser criticat sobre l'escàs clima de llibertat i l'elevat nivell de corrupció econòmica a Rússia, va replicar Zapatero recordant que diners mafiosos, i mafiosos amb diners, corren lliurement per les nostres costes, rentant capitals il·lícits amb el negoci del totxo. No som, per tant, els més indicats per anar donant lliçons d'ètica política ni econòmica.

Hi ha un fet incontestable. Segons un informe recent de «la Caixa», des de fa més d'una dècada hi ha un greu desfasament entre habitatges construïts (entre 600.000 i 900.000 anuals) i una creació de noves llars que no supera els 400.000, incloses segones residències i immigració.

És evident que la situació actual, en què continuen creixent els preus malgrat que no s'estén la demanda, és un desafiament a les lleis del mercat i de la gravetat. Només s'aguanta a partir de la creença que el valor de l'habitatge no pot baixar, presumpció falsa, si tenim en compte el Japó, que, després de l'esclat de la bombolla immobiliària dels vuitanta, va assistir a una caiguda dels preus fins a la meitat del seu valor màxim, que va fer trontollar el seu sistema financer i amb la conseqüència d'una dilatada etapa de recessió. Més a prop en l'espai i el temps, enguany els preus immobiliaris han davallat prop d'un deu per cent de mitjana als Estats Units, i les perspectives auguren un aprofundiment d'aquesta tendència. Un segon indici d'alerta és que els Joseph Kennedy actuals, és a dir, els grans grups econòmics enriquits amb la construcció i l'habitatge, estan canviant de lloc els seus diners. Inverteixen en obra pública o en el que s'augura com el gran negoci dels pròxims anys, el camp energètic, i abandonen silenciosament un sector que podria esclatar dramàticament per no haver estat intervingut ni regulat a temps. Tot plegat, el més probable és que els historiadors de l'economia d'aquí a mig segle s'estirin els cabells en veure el comportament col·lectiu tan irresponsable d'aquests últims anys, el que nosaltres pensem sobre el grau d'estupidesa que va acabar generant el crac del 1929.