Darrere aquelles ulleres negres s'amagava qui va ser el màxim governant xilè, l'únic mandatari que va assistir a les exèquies de Franco; bé prou diuen que els dictadors no solen viatjar a l'estranger. Pocs són els països que els acullen i no parlem de la por que tenen que algú altre més fort els agafi la cadira durant la seva absència. Fins i tot se'ls recomana no viatjar quan no tenen el poder. No fos cas que algun jutge, exercint el principi de jurisdicció universal, els detingui. Augusto Pinochet Ugarte, després d'una pantomima inicial de triumvirat i una baixa traïció a la persona que el va alçar fins al cim de l'exèrcit, Salvador Allende, es va convertir en el comandant suprem i dictador únic del destí dels xilens. Sempre s'ha comentat el paral·lelisme existent entre la dictadura de Franco i l'anomenada per Pinochet «dictablanda» de Xile. Només van coincidir dos anys en el temps però és molt segur que el dictador emmotllés la seva prefectura a l'aparença de la de Franco.

En Franco va morir al llit i sobre els seus 36 anys de dictadura es va tirar un vel, aparentment necessari per encaminar el procés de transició cap a la que seria la democràcia més ben estudiada dels últims temps. Pinochet també ha mort al llit, però encalçat per una multitud de judicis que el seu equip d'advocats ha eludit amb argúcies legals. Ens queda la fe de creure en la justícia i pensar que només la mort ha fet evitar el seu empresonament. Segurament també ara, i molt ràpidament, tots els procediments oberts contra Pinochet es resoldran i el dret a la veritat dels familiars de les víctimes, de la societat xilena i de la comunitat internacional aflorarà. Ai, és que sempre anem tard.