dissabte, 16 de desembre de 2006
> La mort de P.
la columna
JOSEP M.FONALLERAS.
Tothom té dret a reaccionar com vulgui davant de la mort de Pinochet. No puc ni vull criticar qui surt al carrer per celebrar el traspàs del dictador. Segur que l'alegria, encara que difusa per la maleïda impunitat i les trampes legals que han evitat una condemna en tota regla, prové d'un sentiment molt profund, de la necessitat d'exterioritzar tantes i tantes morts pròpies, tant de dolor. Em quedo, però, amb dos exemples que m'han corprès. De manera diferent. El primer, l'article fenomenal que Vicent Partal va publicar a Vilaweb sobre Kissinger. En el dia de la mort de Pinochet, Partal parlava de l'exsecretari americà que no gosa sortir del seu país per por a ser reclamat per justícies de països democràtics i que, en canvi, des de casa, continua assessorant, informant i aconsellant països dictatorials. Aquell bandarra que va ser premi Nobel de la Pau viu com un rei. Va ser ell (i els que el protegien i tots aquells que ell es dedicava a protegir) qui va posar el ciment perquè Pinochet construís el monument a l'oprobi. Pensem-hi. L'altre. Un petit homenatge del programa de Barril i Ollé al Canal 33. Amb la música de fons de Pablo Milanés i el seu «Yo pisaré las calles nuevamente», sobre el fons d'una foto del general colpista, tot de paperets de festa major que queien del cel i l'acabaven colgant. Discret, emotiu. La mort de Pinochet ens és propera perquè molts de nosaltres vam viure la mort d'Allende com un fracàs sentimental. Hi vam morir una mica, en aquell assalt despietat a La Moneda. Som fills d'aquella primera eufòria d'esquerres, de les seves cançons, dels records emotius que es van generar. En major o menor mesura, hem viscut el destí de Xile com si fos el nostre. En la distància o molt de prop. Hi van morir amics o familiars o coneguts. Hi va morir un somni d'adolescència. Ens vam anar fent grans, amb la tragèdia xilena. Ara, assistim, orgullosos i dignes, a les exèquies discretes del traïdor, del lladre, de l'assassí, del psicòpata. Pensant en els paperets de festa major i en els kissingers que encara la ballen.
|
