divendres, 15 de desembre de 2006
> Història única d'Espanya
l'escaire
MIQUEL PAIROLÍ.
|
Albert Rivera, diputat del Partit de la Ciutadania al Parlament, opina que l'estat hauria de recuperar algunes competències en matèria d'educació que van ser transferides a les comunitats autònomes i afirma que no pot ser que a Catalunya i al País Basc s'ensenyi la història amb uns continguts diferents que a la resta de l'Estat espanyol. Ho va dir en un acte públic, dimecres, a Madrid, davant d'una audiència sensible a aquesta melodia. Fa uns dies es va publicar que Rivera havia tingut relacions prematrimonials amb el PP. No és estrany perquè aquestes idees sobre l'educació i la història única d'Espanya també les hem sentides exposar sovint a Rajoy i companyia. Pouen del mateix pou i beuen del mateix abeurador. A Madrid els encanta sentir aquestes coses i d'altres de més granades, tal com es pot veure als diaris que publiquen, però, a Catalunya, a les persones que tenen un sentiment de catalanitat, els molesten i els indignen. És comprensible, sobretot si es pensa el que ha costat, en temps i esforç, afluixar el dogal i aconseguir una certa tolerància. Però no ens esveréssim, que de tot hi ha d'haver. Hi ha persones que troben excessives les engrunes amb què ens alimentem i s'exclamen i espeterneguen i es fan les víctimes i a estones ploriquegen i d'altres baladregen. De tot hi ha d'haver. Tenim la sort, però, que sabem perfectament què volen perquè ja ho vam tastar. La mena d'història d'Espanya que Rivera vol que s'ensenyi intuïm quina és. En tenim un record clar d'aquella mentida podrida que relaten alguns llibres de text que encara conservem, tota plena d'heroismes espirituals i de gestes guerreres, falsa de dalt a baix i en tot, en la lletra i en la música, des de la Hispània romana fins a l'Alzamiento, una faula espúria, inventada amb ganes no solament d'enganyar, sinó de tergiversar. En aquella història, això sí, Espanya hi feia molt goig, Espanya hi quedava molt bé. Espanya venia de lluny i es projectava cap a l'eternitat. És per aquesta geometria fantàstica, més o menys adaptada al nou segle, que sospira el jovencell.
|
)
