dimarts, 12 de desembre de 2006
> Una mar de músiques
la galeria
JOSEP PUJOL I COLL.
Quan van generalitzar-se els top manta i les descàrregues massives de la xarxa, un Jaume Sisa horroritzat vaticinava l'apocalipsi dels músics i de les discogràfiques. Ell, que dubtava si hi havia cases d'algú, tenia molt assumit que hi havia royalties d'algú. Ara que arriba l'allau nadalenca, davant l'oferta de música catalana de consum no sembla pas que la profecia s'hagi acomplert. La diversitat és marejadora: jazz clàssic? Cris Joanico va de crooner; flamenc? Miguel Poveda; chill out? Novo; oldies reviscolats? tributs a Sopa de Cabra, a la Nova Cançó o a Serrat; rumba catalana o sardanorumba? Sabor de Gràcia o Dijous paella; pop? Whiskyns o Antònia Font; pop-rock? Dept, Gossos; música ètnica? L'Ham de foc; cançó protesta? Obrint pas; electrònic? Relk; inclassificables? Roger Mas o l'Orquestra Fireluche, i me'n deixo molts. A canvi que David Bisbal vengui uns milers de còpies menys, la mateixa tecnologia digital que ens facilita la còpia també abarateix la producció industrial, fa possible tirades més petites i disminueix riscos en el llançament de noves propostes. En aquestes noves regles del joc (on, per cert, Girona juga un bon paper, tant pels artistes com per la indústria que hi participa) els que més hi perden són les línies de pensament únic, els corrents majoritaris, els ídols de masses, els ramats d'un sol pastor. D'acord, serà difícil fer-s'hi músic milionari, però aquest objectiu no sol figurar entre els que canten en català.
|
