La tortuga d'estany, de pell grisa i taques grogues a la closca i que pot viure entre 20 i 40 anys, és una espècie que està en regressió a tot Europa, i per això està protegida. No s'ha de confondre, però, amb la que hi ha a l'Albera, que és de rierol i que també està en perill. Tot i això, les perspectives de futur per a aquesta espècie són bastant bones, perquè és una de les que l'administració ha dedicat més esforços a recuperar, i hi ha diversos projectes finançats en part per la Unió Europea en aquest sentit, per exemple als estanys de Sils o al Baix Ter. De fet, hi ha dos grans projectes de conservació, un dels quals a les comarques de Girona, i la Generalitat té un centre de cria al delta de l'Ebre, la capacitat del qual fa 3 anys que s'ha ampliat. Això acabarà repercutint en un pla de reintroducció que la mateixa Generalitat està elaborant actualment.

A part de la contaminació de les aigües i la reducció del seu hàbitat –ambients humits ben conservats com basses, aiguamolls o rius–, la presència de la tortuga americana de Florida en aquests mateixos ambients ha agreujat la seva situació, perquè s'adapta més bé a hàbitats més contaminats, menja de tot i és més agressiva, convertint-se en una competidora directa de l'espècie autòctona. La població més ben conservada actualment és a la Selva, amb cap a 300 exemplars en llocs com Sils, Caldes i, sobretot, Riudarenes. Al Baix Ter estava gairebé extingida, però fa poques setmanes s'hi van deixar anar nous exemplars per afavorir-ne la recuperació.

Comencen a hibernar a partir de novembre, i poden fer-ho al mateix fons de les basses, perquè els és més fàcil intercanviar l'oxigen que necessiten. Un cop acabada la hibernació, a mitjan febrer, la tortuga necessita molts banys de sol per recuperar el seu metabolisme, i el març comença la seva etapa reproductiva. Els mesos de maig o juny surten de la bassa per anar a pondre els ous en prats del voltant.