L'assassinat de l'exespia rus Aleksandr Litvinenko ha reactualitzat una de les pràctiques més tradicionals per eliminar adversaris polítics de la història, l'enverinament. I precisament, abans la Unió Soviètica i més tard Rússia a través dels seus serveis secrets –primer l'OGPU, després l'NKVD, el KGB i més recentment l'FSB– han acumulat una llarga relació de casos mai aclarits en què les víctimes van desaparèixer sense deixar rastre o, com a mínim, en circumstàncies molt confuses. Habitualment, les accions d'aquests espies entrenats per matar s'han tapat amb la discreció diplomàtica que entela les accions dels estats poderosos. En el cas de Txetxènia, per exemple, el món occidental simplement ha mirat cap a un altre costat amb l'esperança que les accions de l'exèrcit rus culminessin aviat amb la pacificació de la província i la derrota dels insurrectes islamistes. Però a hores d'ara això ja és una utopia i la llista de greuges contra els drets humans és simplement impressionant. Una de les fiscals que amb més transparència van destapar les vergonyes del Kremlin a Txetxènia, la periodista Anna Politkóvskaia, va pagar amb la seva vida el seu esforç per explicar la veritat. Per cert, prèviament ja havia superat un intent d'enverinament que també va estar a punt de matar-la. I és que la llarga mà dels serveis secrets russos sembla que no té límits. S'assegura, per exemple, que el KGB va intentar matar el papa Joan Pau II conscient que la seva política anticomunista contribuiria d'una manera decisiva a la caiguda de l'imperi soviètic. I la història ha demostrat que les seves previsions no anaven gens desencaminades. Però hi ha casos més remots que abonen teories que podrien inspirar novel·les de la guerra freda. Durant els governs de Lenin a Brezhnev, verins de tota mena i condició van ser utilitzats per eliminar traïdors o enemics del poble d'acord amb la denominació oficial de l'època. L'escenari de les accions dels agents soviètics era tant la mateixa URSS com altres països on es desplaçaven amb la cobertura de les seves ambaixades. De fet no va ser fins al 1991, amb l'enfonsament de l'URSS, quan sembla que va desaparèixer el laboratori número 12, el sinistre centre de toxicologia del KGB on es dissenyaven les operacions i s'elaborava el verí letal. La pregunta és si ara s'ha reobert.

EL LABORATORI NÚMERO 12
El cap de l'espionatge soviètic Pàvel Soudoplatov explica en les seves memòries que en els anys vint Lenin va crear una secció especial per eliminar els adversaris polítics amb enverinaments. Va ser, però, amb Stalin quan el laboratori va passar a mans de l'NKVD, l'organització que va precedir el KGB. Fonamentalment la seva funció era eliminar els adversaris del règim com ara Lev Sedon, el fill de Leon Trotski que l'any 1938 va morir de cop en una clínica de París gestionada per emigrants russos. Mai no es van saber les causes exactes de la mort, però era evident que per al govern de Moscou fins i tot els descendents del fundador del trotskisme eren un perill potencial. Entre el 1942 i el 1946 el laboratori número 12 va experimentar nous tòxics amb presoners condemnats a mort, però va ser a partir del 1947 quan la secció ultrasecreta del KGB va desenvolupar les seves accions més notables. Aquell any, per exemple, l'arquebisbe de l'església unida d'Ucraïna i líder de l'oposició va morir enverinat. El cap dels nacionalistes ucraïnesos, Txoumski, també va tenir la mateixa fi, així com Isaac Oggins, un comunista americà que va morir el 1947 també sota els efectes d'un verí letal després de ser sotmès a un examen mèdic rutinari. Són només algunes mostres, les poques que s'han conegut fins ara, però que expliquen clarament com actuava l'aparell de l'estat comunista en vista de la més mínima dissidència fos en territori de l'URSS o fora. Però la revisió que va propiciar la mort de Stalin i l'arribada al poder de Nikita Kruixev va suposar també un punt d' inflexió per al laboratori número 12. Malgrat tots els crims comesos, els seus responsables van ser amnistiats i només el cap del departament de toxicologia, Mairanovski, va ser condemnat a deu anys de presó el 1953 perquè li van trobar verí a casa seva. Una pena simbòlica i que va garantir que s'emportés els seus secrets a la tomba.