En el discurs d'investidura, el nou president de la Generalitat, José Montilla, va passar revista dels seus possibles punts febles per contraposar-los a altres presumptes punts forts de la seva personalitat. I una de les frases de contrast va ser aquesta: «No gesticulo, però sé gestionar.» Pel to amb què ho va dir, semblava com si això de no gesticular fos un defecte insignificant. Com si digués: «L'important no és gesticular, sinó gestionar.»

Si Montilla hagués estudiat la teoria i les tècniques més elementals de la comunicació, coneixeria la transcendència del gest com a complement natural de la paraula. Sabria quines són les virtuts del moviment que la majoria dels humans fan amb les mans mentre parlen. D'una banda, els gestos completen els mots amb imatges, i així ajuden l'oient a veure plàsticament i, doncs, a comprendre millor allò que diuen. Però, de l'altra, els gestos fan també més fluid el procés del pensament del qui parla, l'ajuden a trobar les paraules més adequades i, en definitiva, a expressar-se millor amb el llenguatge verbal. Tant és així, que en algunes escoles d'expressió oral en fan l'experiència pràctica, amb resultats concloents: l'alumne que és forçat a fer un discurs amb les mans lligades a l'espatlla s'expressa amb molta més dificultat i amb molta menys eloqüència que quan el pot fer amb les mans lliures.

Si Montilla hagués llegit els nostres clàssics –cosa altament improbable–, tindria present el consell de Ramon Llull: «En vostres gestos darets semblant de gran saviesa.» Podria haver llegit, almenys, un text més assequible: les memòries de Tomàs Roig i Llop. L'escriptor, després d'haver impartit molts cursos d'oratòria, afirma resoludament: «No s'ha d'oblidar mai la misteriosa correlació entre el cervell, la paraula i el moviment de les mans. Papallones o estilets, les mans serveixen a la paraula per completar l'eficàcia convincent de la idea. Una oratòria sense l'expressió de les mans és mutilada i falla en la seva harmonia.»