Miguelito, un dels adolescents d'El camino de los ingleses i, de fet, el personatge principal dins d'una trama que vol ser coral, afirma, davant la incredulitat i també la incomprensió d'un amic seu, que vol ser poeta. Ho vol ser després de patir una operació per la qual se li ha extirpat un ronyó i haver conegut, durant la convalescència, un pacient que l'ha iniciat en La divina comèdia, de Dante. Aquesta experiència de la poesia sembla fer-li perdre un cert sentit de la realitat i el fa incapaç de veure realment una noia (Lily) que n'està enamorada. Cap al final, quan es vol marcar que el personatge inicia el procés de la maduresa, Miguelito fa explícit a Lily que no vol cap Beatriu ideal, sinó compartir la vida real amb ella. De fet, també sembla reconèixer que no n'hi ha prou a voler ser poeta per ser-ho. A la vegada, com si volgués redimir-se de la seva tan ben remunerada complicitat amb l'activitat comercialment prosaica de Hollywood, Antonio Banderas declara que vol ser poeta amb El camino de los ingleses, el seu segon film com a director que arriba set anys després de Locos en Alabama, una aventura prou digna dins de la imitació de certes formes del cinema independent nord-americà.

Amb cada imatge d'El camino de los ingleses, Banderas només fa que declarar impúdicament que vol ser poeta. I afirmant-se com a cineasta que vol ser poeta, fa un tractament esteticista de les imatges: ara les alenteix, ara les crema, buscant l'efecte poètic. I també busca moments poètics (volent, ai, que siguin dignes de memòria) fent que els seus adolescents celebrin la pluja. Sense oblidar que juga a la metàfora amb imatges estilitzades de ballarines que, a més, un dels personatges és una mena de loco de la colina que fa comentaris (poetitzants, és clar) sobre l'experiència d'uns adolescents que es fan grans perdent les il·lusions o ensopegant amb la realitat. Tot vol ser poètic, però la poesia és un assumpte molt difícil. Tant ho és que, com més es vol ser-ho, és fàcil semblar pretensiós i fregar el ridícul. I encara més quan es vol transcendir, però no es pot, uns materials al capdavall tan tòpics com els que es deriven del noi que vol ser poeta, però li diuen marieta; de la professora solitària (Victoria Abril, parlant de manera interessant) que inicia l'adolescent en els misteris del sexe i la poesia; de la noia disposada a practicar el sexe amb tots els nois; del fanfarró i del marieta reprimit que li fa el segon; del pijo que, al final, deixa la noia perquè li ho diu el seu pare, que no és cap exemple moral. Hi ha cineastes atents a la bellesa que pot revelar-se fugaçment o que, a vegades, capten la poesia inesperada d'un instant de vida. Banderas ha volgut crear bellesa. Però no és poeta qui vol i diu ser-ho.