Per poc que vostès estiguin familiaritzats amb els grans noms del periodisme català vivent i en exercici afigurin-se una tertúlia on evoquin i contrastin records aquests senyors: Carles Sentís, Jaume Arias, Josep Maria Espinàs i Josep Maria Cadena. Doncs ahir al migdia els membres d'aquest podi van interpretar conjuntament i per separat un quants dos de pit al menjador i contramenjador –o potser són l'habitació i l'alcova– del pis del carrer Muntaner on té la seu l'editorial La Campana. Mira que li ho tinc dit a Isabel Martí, mestressa de la casa i de l'editora: actes com aquest d'ahir, Isabel, no poden quedar reservats als periodistes de Barcelona que seguim l'actualitat cultural i literària. Actes com aquest, Isabel, s'han de celebrar a la sala Gran del Teatre Nacional, anunciar-los al diari i cobrar entrada.

Es presentava ahir al migdia a La Campana el primer volum de les memòries de Carles Sentís. Un llibre que es titula Memòries d'un espectador i que cobreix el periple vital del periodista il·lustre des del dia que, acabat de néixer, va ser portat a dida pels seus pares fins a l'any 1950. Com que Carles Sentís està a punt de complir 95 anys es podria dir que el llibre parteix per la meitat la seva vida i que si es resten els anys d'infantesa i de joventut el contingut professional que s'hi pot llegir hi és escàs. Ni parlar-ne. Quan el llibre posa el punt final, el periodista Carles Sentís, apuntin, ha viscut conscientment l'elaboració del primer Estatut de Catalunya –després n'ha conegut dos més–; ha viscut, ara activament i des de dins mateix del Palau de la Generalitat, el 6 d'Octubre; ha anat i tornat de Múrcia per observar el flux immigratori dels anys 30, primer moviment demogràfic de la sèrie que molts anys més tard acabarà situant un xarnego a la Generalitat; ha patit l'esclat de la guerra; s'ha momentàniament exiliat; s'ha allistat al bàndol facciós pensant que era el dels «bons» com s'ho va pensar el seu Cambó... Periodista amb nom, Sentís cobreix per als diaris espanyols i La Vanguardia episodis de la II Guerra Mundial. Ell és el primer periodista espanyol a entrar a un camp de concentració alemany, ell cobreix el judici de Nuremberg, ell segueix l'expedició africana de Charles de Gaulle quan el futur president de França era considerat un aventurer i un ximple pel règim de Franco i els diaris que Franco controlava, que eren tots. El llibre acaba amb el Sentís que conspirava contra el règim a través del comte de Barcelona establert a Estoril. Ara el lector una mica informat pensa: i l'espion de Franco? Sentís no defuig les acusacions que li han fet d'haver treballat pels serveis d'informació franquista, des de França, durant la guerra. Ho nega o bé amb documentació que demostra que una cosa és haver enviat informes a Cambó i una altra fer d'espia, o bé ridiculitzant allò que ell considera calúmnies infantils i fantasioses que van rebrotar amb força quan en la transició Sentís va optar per la política activa.

¿Un espectador, un simple espectador, Carles Sentís? Arias, Espinàs i Cadena el van retopar aviat. Un espectador pur és aquell que s'està al balcó de casa –o de l'editorial La Campana, que té una vista espectacular sobre un edifici modernista– esperant veure-les passar. Sentís ha estat espectador, sí, però prèviament ha anat a buscar l'objecte de les seves observacions i posteriorment hi ha aplicat pensament, reflexió i anàlisi. Pregunta: ¿les memòries d'un periodista com Carles Sentís –o com Josep Pla, o Arias, Espinàs o Cadena– no són les seves pròpies cròniques publicades al llarg del temps als diaris? A mitges. Els periodistes, per pudor, ètica professional o secrets de confessió (off the record, en diuen) sempre tenen informació de reserva per quan arribi el moment. El moment, a Sentís, li ha arribat a prop de fer 100 anys.

El jove periodista Xavi Ayén ha posat lletra i documentació a unes memòries que Carles Sentís ha hagut de dictar perquè la vista li falla. La memòria, en absolut.

Els francesos m'han agraït sempre molt que, en aquells moments difícils per a ells, jo prengués partit i anés a Brazzaville –en De Gaulle em donà la Legió d'Honor el 1960–, però jo sóc qui ha d'estar agraït car això em lligava amb les democràcies, ben diferent amb el color polític que podia atribuir-se a qui havia fet la guerra amb França. Vaig anar-hi sense cap cobertura, ni tan sols assegurança. Com a corresponsal, a Madrid en aquell moment no era prou cotitzat [...] A més, l'administrador de l'Abc [...] em va dir que la censura es menjaria les cròniques.