Els dies 18 i 19 es va celebrar a la plaça Llibertat de Reus la X Mostra d'Oli Denominació d'Origen Siurana. Encara que pels carrers de Reus es facin coses significatives i animades, a mi, les mostres d'oli em tenen el cor robat. No sé com serà el Reus del futur però l'anterior, el que centrava i galvanitzava una gran conca econòmica comprant els productes del camp, seleccionant-los, exportant-los i a la tornada dels vaixells fent de Reus un punt d'abastiment insuperable en moltíssims quilòmetres a la rodona, amb ultramarins de tota mena, des de les Antilles fins al Bàltic; aquell Reus, volia dir, va tenir dos líquids de primera magnitud: l'alcohol i l'oli.

De l'alcohol en sé ben poca cosa: el que coneix quasi tothom d'aquí: la cotització del Reus-París-Londres, els alambins, les holandes i l'horlanda (“quina veu d'horlanda!”). Jo d'aquests esperits de vi, de petit, en vaig sentir parlar molt poc. Del qual vaig sentir parlar és de l'oli d'oliva i de tota mena d'olives comestibles. Els meus pares havien nascut en pobles rurals: la mare a Maials i el pare a Pradell. A Maials fan un oli amb títol nobiliari, un oli magnífic: l'oli de les Garrigues (encara que Maials, oficialment, l'hagin incrustat al Segrià), un bàlsam, una meravella, amb graduació d'acidesa sota zero. Excepcionalment, el sabor de l'oli de Maials (els anys vint, els anys trenta i abans, per descomptat) agafava uns registres suprems. Era el de l'època de l'any que es feia amb olives mortes pel fred, el que es molia després de les primeres glaçades fins que tancaven la premsa. Nosaltres gastàvem oli de Maials, nou mesos l'any. Els primers mesos de la temporada utilitzàvem l'oli de Pradell, però quan tres mesos després de la temporada es tornava ranci i àcid, no tocava altre remei que desterrar-lo cap al bidó del futur sabó. No vaig entendre mai el que passava fins que el Sr. Enric Fontana Grau (cofundador l'any 1935 de la CEDA a Reus) em va explicar que a tots els territoris riberencs de l'Ebre català (el Priorat hidrogràficament també és de la Ribera d'Ebre) se'ls espatllava l'oli (si no el tractaven amb tota cura, cosa que no feien) a causa de la mosca que pujava del mar amb les boires del riu. La mosca es cagava a la flor de l'oliver o a l'oliva, el cuc creixia (el xixi) i malmetia l'oliva i l'oli. Hi havia partides afectades per la mosca en què l'acidesa havia arribat als 17º. Ara això s'ha acabat del tot, amb els tractaments convenients, el xixi haurà fet cap a l'altre barri. He estat sempre un enamorat de l'oli cru. De criatura, en temps dels berenars amb llengüet i mitja presa de xocolata, jo no volia xocolata, jo no volia xocolata ni que fos Nestlé: volia pa amb oli i sal. Un bon dia em vaig sorprendre moltíssim quan em vaig assabentar per un propietari del terme del mateix Reus, que el millor oli del món era d'aquí: el de la partida de Monterols, damunt de la Boca de la Mina, i per extensió tot el del Baix Camp. Mai no se m'havia acudit.

La X Mostra d'Oli DOP Siurana, crec que ha estat un èxit. La vaig veure plena de gent satisfeta. El públic tastava i engolia les llesques ben amanides i ben acompanyades, amb visible satisfacció. Les persones dels estands de les disset cooperatives presents, també semblaven complagudes. Hi vam anar a comprar quatre garrafes de cinc litres i ens les van dur a domicili. Vaig conèixer el president del Consell Regulador de la DOP Siurana, el Sr. Josep Baiges Nogués, una persona agradabilíssima. Em regalà un llibre de Pragma, L'elixir daurat, d'Anna Figueras i Joaquim Calvo, que és una veritable joia de la col·lecció Els Fruits Saborosos. Tot plegat, de cap a peus, oli en un llum.