Aquesta nit Carles Dauset, flequer de la Devesa, farà cau i net de les cinc tones de feixines i llenya que va descarregar la vigília de Sant Miquel. Aquesta matinada vinent farà els últims pans, coques i llonguets en el forn de llenya que va heretar dels seus pares, Josep Dauset i Maria Guardiola. Un forn de llenya –de llenya directa, no pas rotatori–, amb terra de llosa i cúpula de rajol rústic no refractari, construït el 1937 per l'empresa de Girona Tomás Solés y Compañía.

Els Dauset van arribar al forn després de la Guerra Civil. La fleca la va obrir en Vidal Viñas i Serra, en plena Guerra Civil. Aquest Vidal, de nom, no té res a veure amb el nom del pont del Güell que hi havia en aquella zona. El pont s'ho deia pels Vidal, de cognom, que tenien una fàbrica de gasoses i sifons, a l'altra banda de la fleca, a tocar de la Devesa.

El 1946 en Vidal Viñas es va separar i es va quedar sol. I en Josep Dauset, que era l'ajudant de flequer, i la Maria Guardiola, que era la venedora, es van vincular encara més a l'amo i fundador del forn, que els en va fer hereus. Josep Dauset, de Cassà de la Selva, i Maria Guardiola, de Llagostera, es van casar el 1953. Carles Dauset, nascut el 29 de gener del 1961, va arribar a treballar amb aquell personatge que va obrir una fleca fa 69 anys.

Aviat –abans de final d'any, diuen– enderrocaran l'edifici els soterranis del qual allotjaven el forn. Al seu lloc, hi faran pisos, on menjaran pa. Difícilment serà el pa bo, fet amb farina, aigua, sal, llevat i res més que venia cada dia la Fina Jiménez, l'esposa d'en Carlus.

En Carles no vol obrir cap més fleca. És una feina molt sacrificada i cada cop menys agraïda. Tothom vol pa bo, però només augmenta el consum de segons quin pa, ràpid, calent, sintètic i corruptible. Ja fa anys que va començar a caure el consum de pa de qualitat. La meitat en una vintena d'anys. Fins als anys 1980 el forn s'omplia a cada fornada. Als anys 1990 va començar l'expansió dels forns ràpids de barres congelades. Carles Dauset vaticina la desaparició de la barra de mig, tal com va passar fa anys amb la barra de quilo: «Fa temps que baixa la venda de la barra de mig; la baguet se li menja terreny.» Fins i tot, ja fa anys, el Gremi de Flequers va arribar a aprimar el pa de quilo fins als vuit-cents grams. Per no haver d'apujar el preu del pa, els panarres vam perdre sis unces, que són dos-cents grams.

A can Dauset eren uns gínjols fent llonguets. Diria que són els llonguets que va veure fer Alexandre Dumas el segle XIX. Fa una coca allargada, de quasi dos metres; des d'una punta comença a plegar la massa a mig biaix, sense funyir fort. Crec que hi posa més delicadesa que ofici; més art que artesania. «Ja no queda ningú a la província de Girona i, encara menys a Catalunya, que faci els llonguets com abans», comenta, tot tallant-ne porcions i situant-les a sobre d'una tela expressa per fer llonguets. Aquesta tela ha servit anys i panys per fer seixanta llonguets grossos i quaranta de petits. Van pastar sempre una barreja de dues farines: la d'en Sunyer de la Bisbal amb una de Lleida, que abans era la de la Farinera Teixidor, avui fàbrica de notícies.

L'ha ajudat molt de temps en Joaquín Martín Merino, Perones, que vol agafar-se un any de vacances per anar-se'n a Cuba, on considera que no s'haurà d'acostumar al canvi d'horari, perquè els flequers d'aquest costat d'Atlàntic ja treballen i dormen al ritme de la majoria dels americans.

En Carles Dauset s'estima més adequar la seva vida a la nit i el dia d'aquest costat de món. Està tip de començar a treballar tots els feiners a les onze de la nit, tret dels dissabtes, quan ja engeguen a dos quarts de nou del vespre del divendres. I està fart de plegar a les sis de la matinada de cada dia que treballa. Vol tornar a fer d'electricista, que és el que va estudiar a l'escola de formació professional de Sant Narcís. «M'agrada fer de flequer, però disfruto fent de lampista. Durant una vintena d'anys vaig fer seguir les dues feines: dormia al matí, treballava de lampista a la tarda i feia de flequer a la nit.» En Carles va deixar l'electricitat fa una dotzena d'anys, quan el seu pare, nascut el 1928, es va jubilar.

I ara s'ha jubilat un flequer jove. I Girona perd un forn de llenya, de veritat.