Alícia Marcet afirma en el pròleg de La resistència del Rosselló a incorporar-se a França que el silenci s'ha trencat, i efectivament quan des de la centralista França es reescrivia una història amb una dimensió parcial calia que el protagonista pogués conèixer la seva realitat. Sanabre, ras i curt, documenta la voluntat dels nord-catalans, els rossellonesos però també els habitants de les comarques de la Cerdanya, el Vallespir... de formar part de l'entitat catalana. Les lluites que hi hagué i només com la força de les armes, de les fortaleses, avui turístiques però terribles per als qui les patiren en les seves presons, esdevingué el fet crucial. Fins i tot el respecte. És intolerable que la Llotja sigui un frankfurt de tapes espanyoles al cor del Perpinyà medieval. Si a París qualsevol establiment de la grandesa reial dels monarques esdevingués un restaurant de menjar ràpid i el gòtic fos tapat per rètols de salsitxes, alguna cosa grinyolaria en la grandeur. Per què sí en la història i l'arquitectura catalana? L'exemple és prou visible per una actitud de la historiografia. El treball editat per Trabucaire Edicions de Perpinyà el 1985, després d'una inicial de la Fundació Sanabre el 1970, representa un al·legat precís, rigorós, impecable, des dels primers intents francesos d'ensenyorir-se del Rosselló fins als alçaments catalans contra la França conqueridora i, naturalment, el Pacte dels Pirineus, la resistència catalana als nouvinguts i l'acció contra la clerecia, la llengua... per francesitzar unes comarques on Cuixà i Canigó, Ria i Perpinyà, eren bressol i ciutats molt importants en la Catalunya que els monarques espanyols trossejaren. Llibre trist però important per entendre la realitat actual.

JOSEP M. FIGUERES és professor d'història del periodisme a la UAB