Shoja Azari no és l'únic que, en clau creativa, utilitza la família per rastrejar la identitat. El cartell que anuncia el setè BAC! en fa una altra bona anàlisi. Firmat per Floria Sigismondi, autora de videoclips de The Cure, David Bowie i Marilyn Manson, el cartell és una fotografia disparada durant la filmació del videoclip de la cançó In my secret life, de Leonard Cohen. El festival BAC! es compon d'una exposició central, al CCCB, i de petites mostres paral·leles en una vintena d'espais més, enguany, per primer cop, alguns fora de Barcelona.

Com és propi del BAC!, una iniciativa gratuïta de La Santa, oberta fins al 17 de desembre, les obres (fotografia, videoart, pintura, escultura, il·lustració, art en xarxa, grafit, disseny...) tenen un fort component transgressor, provocador, sovint al límit de l'escàndol. La violència és omnipresent. Enguany, també. El llargmetratge Top spot, del britànic Tracey Emin, narra la història d'unes noies del sud d'Anglaterra obsessionades per viure el sexe intensament. Una intensitat malentesa que acaba amb violència i relacions frustrants.

Innocència i agressió es confonen en les fotografies del turc resident als Estats Units Nazif Topçuoglu. Les imatges de noies púbers, amb dolces cares de nina i vestides amb uniforme d'escola, s'acarnissen amb la identitat de l'adolescència. Una altra visió ambigua de l'adolescència l'ofereix la nord-americana Crystal Hartman en una videoinstal·lació en què compara un grup d'amigues amb un grup de gallines, en dues pantalles l'una al costat de l'altra. L'alemany Peter Voigt ens ensenya, en fotografies, com s'exhibeixen les noies de Tòquio, disfressades amb estètica manga, per sobreviure en un món (el japonès) homogeni, tancat i avorrit.

L'artista Diego Gil Moreno de Mora també s'alia amb la provocació en una instal·lació laberíntica folrada amb imatges de cervells d'animals. «On es construeix la nostra identitat?», es pregunta Gil Moreno de Mora. Per l'artista argentí d'origen cubà Hugo Orlandini, la identitat de qualsevol persona es pot destruir en la rèplica que ha reconstruït d'una cel·la personal de la base de Guantánamo.

Es pot aniquilar la identitat d'algú altre, però també un mateix pot aniquilar-se. Aquesta és la reflexió que proposa Mapi Gil en una de les poques intervencions pictòriques que recull el BAC!. En una sèrie de retrats, mostra uns caps deformats de gent que té amnèsia i confabulacions, és a dir, la incapacitat de distingir quina informació és autèntica i quina no.

Una altra instal·lació curiosa és la que ha produït Jaume Aymerich: emulant la seqüència de gens de l'ADN, exposa unes tires amb fotografies de persones que, més o menys íntimes, han modelat la identitat de l'artista. Pares, amistats, amors... Els enemics no hi són, «d'ells no en tinc fotografies».

En paral·lel a la identitat personal, uns altres artistes treballen el sentit de l'espai que habitem. La xilena María Luisa Murillo fotografia espais buits, en què la sensació de solitud accentua la fortalesa de l'arquitectura. Xavi Padrós, en canvi, busca les mirades perdudes de la gent quan transita per l'espai públic.

Al final del recorregut expositiu, una projecció de vídeos descobreix al visitant l'art contemporani que es factura a Grècia. La tria, imprescindible, l'ha comissariat Anna Prinzeti.