El dia 8 de febrer del 1996, quan es va presentar la revista El Roure a la ciutat de Girona, en Carmel Rosa, que exercia les funcions de redactor en cap, va explicar que aquella seria una publicació combativa que treballaria sobre dos principis bàsics: per la defensa de l'estat del benestar, «unes millores que no es poden deixar perdre», i per demostrar que la gent gran «no és un col·lectiu marginat dins la societat». En Carmel Rosa tenia aleshores vuitanta-quatre anys, però l'edat no va ser obstacle per mantenir la coherència i l'entusiasme que havien caracteritzat una vida lluitada fins al final.

Nascut a Barcelona el 1912, fill de pares jonquerencs –el seu pare era devot de Pi i Margall i obsessionat per l'educació–, la ruïna familiar el va obligar a deixar els estudis i començar a treballar als dotze anys. Allò que algú podia presentar com una tragèdia, en Carmel ho valorava com un punt d'inflexió. Explicava que aquell fet li va fer descobrir el marxisme, el sindicalisme i el va ajudar a afrontar els vertaders problemes dels treballadors. Seduït pel proselitisme dels vells militants federalistes, anarquistes i socialistes, Carmel Rosa va iniciar l' activitat política com a membre del Bloc Obrer i Camperol.

Rosa se sentia fascinat per la figura de Macià, recordava el dia de la proclamació de la República, el volar de les gorres i feia una picada d'ullet a la història assegurant que després de patir el servei militar a Saragossa i comprovar la politització dels soldats i els comandaments, ell havia entès que la República podria tenir un final no desitjat, o sigui tràgic, ja que ni l'església, ni els militars, ni els terratinents estaven preparats per admetre i fer un nou Estat.

Trajectòria antiestalinista

En Carmel era antiburòcrata i antiautoritari a la vegada que molt militant i potser per això, quan se li va presentar l'oportunitat de triar entre els comunistes oficials i els independents, no va dubtar a integrar-se primer al Bloc Obrer i Camperol, després a l'Aliança Obrera i més tard a apostar pel procés d'unificació entre el BOC i l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin d'on va sorgir el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Una trajectòria antiestalinista, en què es va trobar altres noms de l'esquerra revolucionària com Ignasi Iglesias, Narcís Molins, Juan Andrade, Julià Gorkin o el mateix Nin.

Els primers mesos del 1936, Carmel Rosa, més conegut pel seu àlies a la clandestinitat, Roc, va treballar per aconseguir la unió de les esquerres a Catalunya, per evitar l'abstenció de la CNT, però quan la victòria del Front Popular va quedar trencada amb l'aixecament feixista del juliol del 36, ell no va dubtar a anar al front de batalla, on va guanyar el grau militar de capità. En Carmel sempre deia que sense la divisió a la rereguarda s'hauria pogut guanyar la guerra.

La clandestinitat i l'exili

Després de la derrota, dels camps de concentració, de la fuga d'Argelers i de viure a Tolosa a la clandestinitat i sense papers, la sort, que és generosa amb els que són sensibles al seu destí, va fer que sobre un pont de la Garona que travessa la capital del Llenguadoc es tornés a trobar l'Antònia Adroher, la primera regidora de l'Ajuntament de Girona, militant del POUM i activa resistent contra el nazisme.

La darrera vegada que s'havien vist era a Girona a casa d'en Miquel Gayolà preparant l'exili sense saber que el destí els tornaria a unir definitivament. I així van patir privacions, problemes de papers i d' identitat i en aquella França envaïda pel Tercer Reich van iniciar una relació llarga, intensa i plena de vicissituds polítiques i felicitats personals. Van tenir el seu fill Germinal i han gaudit molts anys dels seus néts Alexandra i Albin. La història els va portar a París, on van participar en els moviments de resistència antifranquista, van reorganitzar el Casal Català, van treballar en mil i un oficis fins que, finalment, en Carmel va entrar al servei en espanyol de l'agència de notícies France Presse. Allà el van acompanyar noms com ara Julio Ramón Rybeiro, Mario Vargas Llosa o Ricardo Utrilla, allà va viure la convulsió del Maig del 68, allà va veure també com Felipe González, a Suresnes, en un congrés en el qual el matrimoni va participar activament, era nomenat nou secretari general del PSOE i allà va donar la notícia de la mort del dictador.

El retorn a Catalunya

El 1977, en Carmel i l'Antònia van tornar a Catalunya. Sense renunciar a res, van fer pinya amb antics poumistes, com Miquel Gayolà, per deixar clar que mantenien ferm el compromís i que ni el perllongat exili havia vençut el seu esperit indomable. En plena transició, van intentar aportar coneixement i experiència a través del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), del qual han estat militants fins a les darreres conseqüències. En Carmel i l'Antònia han deixat un testimoni inesborrable, ja sigui a través de llibres com Quan Catalunya era revolucionària (Edicions del Pèl, Salt 1986) o La llavor dels somnis (CCG Edicions, Girona 2001) o de diverses col·laboracions periodístiques. Sempre han defensat la idea de l'Europa unida i han reclamat el reconeixement de l'exili en la construcció de la democràcia i l'estat.

Entusiasta com era, en Carmel va oferir suport, consell i la pròpia ploma a un nou rotatiu, català, comarcal, independent i democràtic nascut com Punt Diari i rebatejat més endavant com El Punt. Durant molts anys va ser-ne col·laborador de les planes de política internacional.

L'últim viatge

El 19 de setembre del 2006 va anar a Barcelona per rebre la Creu de Sant Jordi de mans del seu amic Pasqual Maragall i el dia 1 de novembre, en Carmel va voler tornar a Girona. Estava dèbil i cansat, però la seva convicció que a través dels vots es podia construir una Catalunya, una Europa i un món més equilibrat, solidari i just, el va portar a exercir el seu dret a les eleccions autonòmiques. Va ser el darrer viatge entre el carrer de l'Estació i el carrer de l'Oliveda, entre Banyuls i Girona, dues ciutats, dos estats i un sol cor.

Com va escriure en les conclusions del seu llibre La llavor dels somnis: «Volem creure que nosaltres formem part dels innombrables granets de sorra que amb el seu esforç molecular han contribuït a bastir el sistema social actual.»