Aquest novembre fa cinquanta anys que va morir mossèn Antoni Batlle. És un personatge molt poc recordat a Catalunya i aquest oblit és un error col·lectiu. Catalunya li hauria de reconèixer la seva enorme tasca d'educació d'infants i joves en unes èpoques tan dures com fou el franquisme, des del 1939 fins a la seva mort el 1956.

Mossèn Batlle va ser un personatge molt singular. Va néixer l'any 1888 a Sitges, fill d'una família de classe mitjana i va decidir estudiar per capellà, però –cosa raríssima a l'època– ho va fer com a alumne lliure, sense residir mai al seminari. Al mateix temps, va fer la llicenciatura de ciències exactes a la Universitat de Barcelona i, també, estudis de música, amb els quals va assolir un notable domini del piano.

Un dels seus primers destins eclesials va ser el d'organista a la parròquia de Jesús de Gràcia, al costat de les Escoles del Patronat Domènech d'on el meu pare era director i la meva mare, mestra; però la seva dèria principal era l'educació a partir del lleure. Aquest veïnatge li va permetre poder fer, amb nois del Domènech, els seus primers experiments d'escoltisme per veure l'eficàcia del mètode educatiu inventat per lord Baden Powell (militar anglès molt interessat en l'educació dels nois a través del lleure).

Els assajos van ser positius i va coincidir en interessos amb Batista i Roca, que feia les seves experiències d'escoltisme a Palestra. Al cap d'uns anys, un i altre van coincidir a Minyons de Muntanya, la primera organització sòlida d'escoltisme, pròpiament catalana. Mossèn Batlle, fidel a la seva missió sacerdotal, hi va incloure sempre la dimensió cristiana. La Guerra Civil del 1936-39 va interrompre la seva tasca educadora. Es va exiliar. Quan, acabada la guerra a Barcelona, va tornar, va intentar de seguida reprendre l'escoltisme. En un petit local del carrer Septimània va reorganitzar un grup escolta, que esquivava la seva il·legalització darrere el nom de Catecismo de S. Magín, adscrit a la parròquia de la Bonanova. L'Estat tenia la prerrogativa de l'enquadrament de tot el jovent a través del Frente de Juventudes, però l'Església podia tenir les seves organitzacions «piadoses».

Mossèn Batlle, tenaç i molt llest, va aprofitar l'empara de l'Església perquè la seva tasca, d'una absoluta llibertat d'esperit, tenia dimensió cristiana. Va fer néixer les delegacions diocesanes d'escoltisme, que més tard constituïren l'escoltisme catòlic català. El conec bé, perquè durant gairebé deu anys (del 1962 al 1971) en vaig ser el màxim responsable. Emparat també per l'Església hi havia el guiatge catòlic per a noies. Un i altre van esdevenir més endavant una sola entitat. Hi havia, també, l'escoltisme i el guiatge laics, amb moltes dificultats legals, però les relacions entre uns i altres van ser bones, d'acostament i col·laboració.

Què és el que vull fer notar d'aquest moviment d'educació a través del lleure? Que creu en la capacitat de nois i noies d'assumir responsabilitats i situa entre les més importants les que fan referència als altres i a la societat com a col·lectiu. La col·lectivitat per poder funcionar necessita un poder —una autoritat— que la governi. La tensió poder/ciutadans és la política. Cal, doncs, educar els nois i noies en la dimensió política. I això és el que va fer l'escoltisme, impulsat per mossèn Batlle durant el franquisme. Molts joves —nois i noies, molts d'ells universitaris— van descobrir aquest espai de llibertat i s'hi van comprometre. Després, quan es va acabar la dictadura franquista, van accedir a responsabilitats polítiques, és a dir, a treballar pels altres. En cito dos casos destacats: Narcís Serra, primer alcalde democràtic de Barcelona, i l'actual Síndic de Greuges, Rafael Ribó.

Però abans d'acabar aquesta glosa de mossèn Batlle i la seva tasca educadora, vull comentar, a tall d'exemple, la Caputxinada: la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de Catalunya, al març de 1967 al convent dels Caputxins de Sarrià. Era un acte il·legal. S'hi van reunir uns cinc-cents estudiants —nois i noies, força d'ells escoltes— i una vintena de gent gran (catedràtics, intel·lectuals, artistes...), que donàvem suport a l'acte. La policia no se n'havia assabentat prèviament però, quan ho va saber, va assetjar el convent. El setge va durar tres dies, amb gran repercussió internacional. Davant la negativa dels caputxins de fer fora els estudiants, la policia es va decidir a assaltar el convent. Van ser uns dies i unes nits molt tenses als Caputxins de Sarrià, però la grapa de Xesco Boix, responsable escolta, fent cantar la gent i entretenint-los com en un foc de camp, va permetre que —malgrat la tensió— hi hagués un ambient distès. Ho acredita la frase col·loquial d'un dels intel·lectuals que era al setge: «tant com ens n'havíem rigut de l'escoltisme i ara, aquí, és el tarannà dels escoltes el que manté l'ambient distès».

El comportament de molta gent, després del franquisme, hauria estat diferent sense mossèn Batlle. És per això que crec que Catalunya no l'hauria d'oblidar.