L'expressió fracàs escolar se'ns presenta quasi sempre en forma enunciativa afirmativa: es constata que hi ha alumnes que no assoleixen l'èxit. Nosaltres canviem de modalitat i la transformem en interrogativa. És evident que aquesta modificació respon a uns dubtes seriosos pel que fa al significat d'aquest sintagma tan pervers.

Imaginem-nos que una persona té estudis superiors d'economia i direcció d'empresa i, sense cap interès especial per part seva, el matriculen a primer d'enginyeria química: el més normal és que no entengui res, que s'hi perdi, que per més esforços que hi dediqui no capti ni un borrall del que s'explica. Hi haurà ànimes bones que li recordaran que ha de lluitar, escoltar... portar-se bé! No siguem ingenus, el que faria aquest hipotètic estudiant és, després d'un temps d'intentar seguir el curs, fer el ximple a l'aula: parlar, jugar, molestar.

Els nostres perspicaços lectors s'hauran adonat del símil perquè és el que es demana a molts joves a les aules. Que un adolescent no tingui cap mena d'interès per conèixer la història o que el seu cap sigui incapaç de seguir el raonament matemàtic no vol dir que sigui un fracassat, senzillament vol dir que allò o no ho comprèn o li importa un rave. Aquesta mateixa persona si desenvolupa alguna altra activitat pot arribar a ser un magnífic entès. Temps enrere, si els pares tenien un fill que no seguia bé els estudis, pels motius que fossin, decidien que plegués —o ho decidia ell— i es dedicava a alguna activitat professional. A ningú no se li acudia considerar-lo un fracassat. Som a l'època del «necessita millorar, dels valors i les actituds», per tant, sembla mentida, en aquests temps de vocabulari tan políticament correcte, que se segueixi utilitzant una paraula tan negativa: fracàs. I si realment la societat considera que algú que no pot acabar l'ESO o el batxillerat és un desastre per a l'individu mateix i per a la col·lectivitat, aquesta mateixa societat ha d'oferir solucions factibles, reals. Quines poden ser aquestes? Dues són les que proposem.

La primera seria organitzar una bona formació professional; i l'administració és la primera que s'ho ha de creure. S'han de saber preparar professionals bons, competents, preparats per treballar a les empreses: aquests sí que han de ser uns estudis pràctics. Quan algú desenvolupa una activitat que li surt bé, se sent satisfet, no té ganes de fer el ximple perquè es nota segur, realitzat.

La segona, conseqüència de l'anterior i també en mans de l'administració, és canviar la percepció despectiva que desperten aquests estudis en la majoria de ciutadans. Error gravíssim. Bons especialistes són essencials per al desenvolupament econòmic de la societat. Volem tenir cent enginyers per un tècnic?

Entre tots hem d'estendre la bonesa dels estudis professionals, s'ha de deixar de banda la visió elitista i cursi d'aquests estudis que s'ha anat estenent com una taca d'oli. Si els alumnes se senten segurs del que fan a les aules i si els coneixements que reben els són assequibles, segur que el seu interès per aprendre augmentarà i s'haurà començat a recórrer un bon camí. Deixem d'intentar clavar claus per la cabota.