Dimarts al migdia, els tres partits que durant tres anys han format el tripartit i que a partir d'ara formaran l'Entesa van voler demostrar la seva força i bona companyonia presentant-se plegats i barrejats en la sala d'actes del Parlament de Catalunya. La sala és estranya i desagradable perquè en realitat es tracta del pati de l'arsenal militar de l'edifici originari, on encara ressonen les dianes matinals i s'hi ensuma el ranxo. Si disposés d'arbres i flors podria arribar a semblar un pati andalús, un pati diguem-ne cordovès com aquell on feia les seves cogitacions aquell pensador estoic que es deia Sèneca el qual, després de sobreviure a la megalomania de Calígula, va acabar tallant-se les venes en l'època de Neró. El pati del Parlament ha estat cobert amb unes claraboies per convertir-lo en sala de reunions, i el que passa és que hi cau un ressol que fa plorar els ulls i que en segons quines hores del dia s'hi ha d'anar amb ulleres fosques per no plorar. Dimarts al migdia s'hi havia d'anar amb ulleres.

Fa tres anys, la reunió simètrica i equivalent es va fer al saló del Tinell amb gran moviment de plomes Montblanc, carpetes de pell i aplaudiments d'un públic il·lusionat. Ara que els tres partits són Entesa, la reunió s'ha fet davant de periodistes i sense públic. Els periodistes no són públic, són una altra cosa, i no aplaudeixen ni que se'n morin de ganes.

El primer a prendre la paraula va ser Joan Saura. El líder d'ICV, que sempre està content i sempre sembla que tingui una fulla de farigola que li balli entre les dents, va vaporitzar i perfumar l'ambient, i trobant-nos en hora de l'Àngelus, va deixar l'audiència en pau amb ella mateixa i amb tots els pobles de la terra.

Amb les ànimes asserenades, el plat fort va ser el segon, que és el que va servir Josep-Lluís Carod-Rovira. L'home d'ERC va avançar des de l'estrada, es va encarar amb els periodistes, va posar les mans sobre el faristol com si l'hagués d'arrencar del terra, va obrir la boca i va començar a parlar sense ajudar-se de cap paper ni de cap nota. Tothom admet que Josep-Lluís Carod és el millor orador de l'actual colla política catalana. Ell n'està absolutament segur, i explota l'habilitat i la fama a fons. Un bon orador no és el que més coses diu o té per dir ni el que més coses sap, sinó el que les diu millor i es fa escoltar i fa arribar l'auditori a la conclusió que el contingut ha estat important i perfectament entès.

Tota la força de Carod es troba en l'oratòria. En això fa com Shakespeare. En les obres de Shakespeare la història avança no pel que diguin les acotacions, que no n'hi ha, ni per l'acció, que és mínima. La història avança perquè els personatges la fan empènyer amb les paraules. Hi ha guerra perquè els personatges afirmen que hi ha una guerra. La guerra es perd o es guanya perquè un soldat exhaust dóna novetats al rei. Romeu i Julieta són al balcó o són al llit perquè ells mateixos ens informen que es troben penjats a la intempèrie o entre llençols.

–«Tu també, Brutus? Doncs mori Cèsar.» I sabem que Cèsar mor perquè l'interessat ho ha dit.

Un personatge de Shakespeare pot ser una bellíssima persona en començar un monòleg i haver-se convertit en un assassí quan l'ha acabat. Pot cridar les masses a tranquil·litzar-se en el primer paràgraf i portar-les a la revolució en el segon. Carod, amb les paraules, fa el que li plau, sempre que el deixin sol i no sigui interromput ni sotmès a preguntes. Diu una cosa i la contrària. Improvisa principis i els emet com si fos el seu programa de sempre. S'enfada i desenfada. Ara està compungit i contrit, ara planta cara. Aquí diposita una pregunta retòrica, aquí col·loca la resposta amb una cita ben trobada. Al final tot lliga perquè la sintaxi i la retòrica ho poden tot, i Carod deixa el públic en estat de suspensió i en disposició d'aplaudir, ni que el públic sigui de periodistes. Dimarts Carod va introduir al discurs paraules com ressentiment, venjança i rancúnia, que tenen un to dramàtic i èpic d'efectes fulminants.

Quan Carod va haver acabat el soliloqui, es va girar cap a José Montilla i, semblantment als toreros que donen pas al tercer espasa de la tarda, se'l va mirar com dient: «ahí queda eso». Montilla es va treure uns papers i va començar a llegir com si el faristol enrampés. Els dos primers paràgrafs van tenir un punt vibrant. Al tercer, la setantena de diputats que l'acompanyaven i els periodistes que el contemplaven es van posar a pensar en les seves coses, que eren coses que es trobaven molt lluny del discurs del futur president de la Generalitat.

Carod va pactar amb Pasqual Maragall comptant que era un vellet al qual podria suplantar amb l'ímpetu de la joventut. Ara pacta amb José Montilla confiant que gràcies al verb vencerà en tots els auditoris i tribunes a qui s'ha presentat amb el lema de Fets, no paraules. Carod i ERC no pretenen usurpar l'electorat de CiU, que no els votarà mai. Pretenen imposar-se sobre el PSC i acabar fundant un bipartidisme nacionalista, amb CiU representant la dreta i ERC l'esquerra.

Diuen que el tripartit d'ara, l'Entesa, sabrà evitar les baralles passades. Seran baralles diferents: paraules i fets en duel per les escales i patis del Parlament. Ja veurem de totes maneres qui s'imposa a qui, en aquesta segona oportunitat.