dimecres, 8 de novembre de 2006
> Ara va de bo
de set en set
JOAN VENTURA.
Em fan riure totes aquestes reaccions d'indignació que s'han produït pel nou pacte del tripartit. És recurrent però s'ha de recordar que tenim un sistema parlamentari en què sumen els diputats, de la mateixa manera que funcionen bona part de les democràcies occidentals. De què ens queixem ara? Del que era previsible, tenint en compte que CiU va enfocar tota la seva campanya atacant el govern tripartit i ensenyant les cartes lletges en el famós DVD? Aquests tres anys no han estat un model de gestió, però entre aquesta pluralitat, a vegades còmica, a vegades patètica, i les majories absolutes de Jordi Pujol, em quedo amb l'opció de govern que permet òptiques diferents sobre la realitat, que és molt dura i complexa. I no ho dic ni per Perpinyà, ni per la corona d'espines, ni pel sainet de l'Estatut. El cas és que l'únic partit que es diu republicà i que ha fet bandera de l'independentisme fa president de la Generalitat un xarnego com José Montilla, dit amb totes les simpaties pels xarnegos, i fent quedar amb cara de tòtils tots els savis partidaris de la sociovergència. Igual que estava convençut que si els números ho feien possible hi hauria tripartit, també ho estic que aquest cop la cosa anirà molt més seriosa. Montilla i Puigcercós, que no són polítics de la meva devoció, van ser els arquitectes del primer acord i ho han estat del segon, però ara ells estan a dins, i a en Maragall l'han enviat cap a casa i en Carod es queda, però per fer bonic.
|
