Dia de Tots Sants; demà, de Difunts. Ens passarem el dia d'avui, votant o abstenint-nos, i el de demà les màquines pensants trauran fum aventurant combinacions electorals que puguin traduir-se en aliances i pactes i, segurament, alguna que altra traïció. «Lo de sempre», que diuen a l'Ebre. Mentrestant –també «lo de sempre»–, unes altres màquines pensants, que sembla que no s'aturin mai i indiferents que guanyin uns o altres, continuaran planificant per poder executar al més aviat possible l'anomenat CIM (Centre Integral de Mercaderies) al Baix Penedès, en unes dues-centes hectàrees de conreus dels municipis de l'Arboç, Banyeres i Sant Jaume dels Domenys.

Si es reedita el tripartit, és a dir, si ERC i ICV entren al govern, continuaran burxant perquè aquest macropolígon industrial logístic no es faci –per les afectacions ambientals, sanitàries i agrícoles que segur que ocasionarà– i ho faran al costat dels qui, amb arguments i no només amb pancartes, han engegat de fa uns mesos la batalla d'oposició, és a dir, la Plataforma No Fem el CIM, formada per pagesos, ecologistes i ciutadans en general d'aquests i altres pobles que també es consideren afectats, els quals han rebut el suport d'alguns ajuntaments, de les direccions locals dels partits i del Consell Comarcal de l'Alt Penedès, la comarca veïna que vol salvar les vinyes i el paisatge que queda abans que quedi sotmès al tràfic incessant de centenars de camions amunt i avall del corredor mediterrani que transporten mercaderies de mig món cap al nord i al sud d'Europa.

Els citats partits d'esquerres i els militants locals de CiU i PSC, en gran majoria, continuaran –amb la citada Plataforma al capdavant– la seva acció opositora, però, com ja ha passat en altres casos de grans infraestructures, les direccions centrals dels partits majoritaris (és a dir, un dels dos –o els dos– que han de tallar el bacallà del pròxim govern) ja han fet saber que estan d'acord en la construcció d'aquest CIM al Baix Penedès, programat els últims anys del regnat convergent i seguit pràcticament al peu de la lletra per la saga dels Nadal de Girona (Joaquim i Manuel), des de l'estratègic feu del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, sobretot d'aquestes darreres, de les quals no és cap secret anunciar que són fervorosos adeptes, talment com hem sentit dir amb igual fervor aquests últims dies al candidat del PP a Catalunya, Josep Piqué.

L'anomenada polèmica de les infraestructures (quart cinturó, interconnexió elèctrica amb França, ampliació i desdoblament d'autopistes i eixos, el transvasament del Roine o el CIM esmentat) ha tingut un cert protagonisme en la campanya, però ja fa temps que és promoguda a partir d'uns interessos (molt interessats, valgui la redundància) del gran empresariat i l'alta finança, reunits al voltant de la Cambra de Comerç, el Foment del Treball i el Cercle d'Economia (amb el totpoderós Homo planetaris presidint), així com de les més importants empreses de serveis, les quals han arribat a la conclusió –que han seguit com uns escolanets els dirigents de CiU i del PSC– que si aquestes i altres infraestructures no es posen en marxa «el país quedarà paralitzat», segons han anat repetint des que el tripartit va començar a governar.

També s'han dedicat –en aquest cas els experts geogràfics i ambientals de les dues principals formacions polítiques– a desacreditar davant de la població, és a dir, davant dels votants assegurats o potencials, l'anomenada cultura del no que, segons ells, branden en pancartes i manifestacions (és a dir, sense arguments) poc menys que una tropa d'arreplegats que no han de ser escoltats ni, en el cas que es presentin, votats. Els mateixos que els anys seixanta deien «diguem no», amb Raimon i contra Franco, ara diuen «diguem sí», posant-se potser sense voler-ho al costat del gran poder que acaba destruint i contra el poble que diuen defensar amb el progrés.

Mai el món polític, ostatge voluntari o no del món tecnofinancer, havia tingut un grau tan alt de perversió terminològica. Senyors meus, facin el favor de comprovar en directe si això és un país més o menys habitable o una estafa a tota velocitat.