En el cinema de Martin Scorsese la figura de Judes ha estat sempre representativa i no ha parat de tenir protagonisme. Judes traïa els seus companys de la màfia a Uno de los nuestros i Judes/Bob Dylan traïa els joves folk en agafar una guitarra elèctrica a No direction home. Era lògic pensar, doncs, que el cineasta acabaria convertint Judes en el protagonista absolut d'una pel·lícula com és Infiltrados. El cineasta ho deixa clar amb una citació cinematogràfica, quan en un moment veiem un televisor en què es projecta la seqüència final d'El delator de John Ford. En ella el traïdor Gypo demana desconsolat perdó a Déu per haver venut com a Judes els seus companys de l'IRA.

Infiltrados explica la història de dues rates. Una d'elles està situada a l'interior de la policia i informa els membres de la màfia irlandesa, mentre que l'altra és un policia situat dins el cor de la màfia que se sacrifica per delatar els mafiosos. Aquestes dues rates, que funcionen com dos grans actors camuflats en ambients hostils, no són més que els peons d'una gran trama complexa en què fins i tot els cavalls, els alfils i el rei juguen brut. Tots els personatges d'Infiltrados són éssers d'una doble moral, que no dubten a trair qui sigui per mantenir la seva posició. Scorsese sembla voler utilitzar una vegada més els relats sobre la màfia –canviant el barri de Little Italy de Nova York per una colònia irlandesa de Boston– per dissenyar una reflexió amarga sobre la fi de la moralitat en la societat contemporània.

Scorsese ens proposa també un interessant treball amb el fora de camp que marquen els telèfons mòbils. Infiltrados és potser la pel·lícula de la història del cinema en què sonen més mòbils. Hi ha trucades perdudes que revelen estranyes pistes i trucades restringides a mòbils secrets que volen intervenir en els fets. És com si el mòbil es convertís en un nou instrument de la posada en escena que frena i accelera les situacions, fins al punt de determinar els camins del relat.

Infiltrados és una nova versió del thriller de Hong Kong, Infernal affairs (2002), de Wai Keung Lau i Siu Fai Mak. Scorsese segueix de manera més o menys detallada la trama de la pel·lícula original, però li dóna un tractament peculiar. Més enllà de les portes que obre la idea de nova versió com a reescriptura allò més interessant d'Infiltrados resideix a veure que la pel·lícula revela una profunda fascinació cap als recursos estilístics dels thrillers asiàtics. A diferència de les seves anteriors pel·lícules sobre la màfia, a Infiltrados hi ha una sequedat en la posada en escena i una recerca constant de l'essencialitat que ens recorda de molt a prop l'efectivitat dels thrillers de John Woo i de Johnny To. És com si Scorsese descobrís en el territori asiàtic un model de cinema en què algunes lleis de la versemblança poden posar-se entre parèntesis, per intensificar l'aspecte simbòlic del relat i conduir la trama cap a una reflexió mística sobre allò que sempre ha preocupat el cineasta: la qüestió del sacrifici i de la traïció.