Encara persevera la seductora idea romàntica del geni torturat que, en lluita contra el món i ell mateix, aspira a l'obra mestra i la persegueix obsessivament fins a exposar-se a l'autodestrucció. Ho demostra aquesta nova pel·lícula de la directora polonesa, però fa uns anys absorbida pel cinema nord-americà, Agnieszka Holland, sobre els hipotètics (tan hipotètics que s'inventa la figura protagonista d'una jove estudiant de música que fa de copista del compositor) últims anys de la vida de Ludwig van Beethoven. Però, a part del fet que la seva perseverança no exclou que faci temps que estigui qüestionada i fins desacreditada, aquesta idea (o fins podríem dir que aquesta imatge, perquè comporta una certa estètica) té els seus perills en el moment de concretar-se en el retrat d'un artista genial. Són els perills de la grandiloqüència i de l'excés, de la frase sentenciosa dita per a la posteritat, de l'estripament de qui es proclama un geni condemnat a la incomprensió. El cas és que Copying Beethoven ho exemplifica a bastament. Això perquè sembla impossible que cada vegada que Ed Harris, caracteritzat com a Beethoven, obre la boca no ho faci per dir alguna cosa aclaparadora sobre la inspiració divina de la seva música o relativa a l'autoconsciència de la mateixa genialitat. El moment culminant d'aquesta verborrea emfàtica arriba quan el compositor, abans de dirigir l'orquestra en la presentació al món de la seva Novena simfonia, digui perquè així ho sentin els espectadors de la pel·lícula: «A partir d'ara canviarà la història de la música.» Un cop acabat el concert, per completar-ho, la multitud aclama el músic al carrer i, com si fos un torero, se l'enduen damunt l'espatlla a celebrar-ho.

La sonoritat (i el volum aclaparador) amb què se sent la Novena de Beethoven exemplifica la grandiloqüència i fins la impostura de la pel·lícula. És la sonoritat d'un enregistrament actual del tema que arriba amb tota l'amplificació de la tecnologia actual. No hi ha cap treball sobre la sonoritat d'una orquestra en l'època de Beethoven. Fins i tot en la mateixa posada en escena (a part que les indicacions entre bastidors de la copista a Beethoven tenen un efecte còmic no volgut) hi ha un desajustament entre la presència orquestral i el volum musical. Però allò que importa és impactar, obligar l'emoció. En tot cas, després de l'èxit de la Novena simfonia arriba el fracàs de la recepció dels Quartets de corda per així fer present la incomprensió que pateix el geni. Malauradament, però, el referent estètic del film no és aquest modern Beethoven que es manifesta en la riquíssima, tant complexa com transparent, intimitat dels quartets de corda. És la grandiloqüència simfònica.