La marató política a què els partits han sotmès els ciutadans durant el 2006 hauria d'haver estretit el marge d'error de les forces polítiques en els darrers quinze dies. Els partits haurien d'haver filat prim a l'hora de fer propostes, discursos i didàctica. Però la campanya ha passat, com un esbufec, i s'ha tornat a prioritzar la quantitat (d'actes, de referències a l'altre, de pancartes, de rodes de premsa) i la intensitat per sobre de la qualitat i la consistència de les propostes. Quan s'inclou un projecte que ja està en marxa com a promesa estrella o quan s'ataca l'acció de govern sense concretar plantejaments alternatius, o quan gairebé no es fa cap matís territorial als programes electorals nacionals, es furga en una sensació de caos –des del punt de vista de l'informador de comarques però també del ciutadà– en què, com deia una cançó de Radio Futura, no hi error.

Hi ha hagut menys bipolarització, perquè Nadal i Sabaté no sempre han buscat el cos a cos i perquè ha estat difícil parlar d'Educació sense ERC i de Medi Ambient sense ICV. I això ha enriquit la campanya. Però, com sempre, hi ha hagut racons ben delimitats per al «tot s'hi val», i en aquest punt, tampoc hi ha error. Sobretot si ni qui el denuncia està lliure de pecat.