dilluns, 23 d'octubre de 2006
> Arrogància i orgull
JORDI CABRÉ.
Que es parli d'arrogància en aquest punt de la pel·lícula, referint-se a Artur Mas, no deixa de tenir la seva conya. D'arrogància, no en queda ningú lliure, vaja. No era arrogància, el trasllat de tantes responsabilitats (com el forat del Carmel) als governs de CiU? No ho era l'acusació presidencial sobre les comissions del 3%? No va ser-ho l'informe dels mitjans de comunicació o l'ús de l'helicòpter per a finalitats familiars? No han estat arrogants els líders del PP amb les reivindicacions de Catalunya? Piqué, Maragall, Montilla, Carod, Saura... com poden parlar d'arrogància? És ben cert que Mas els avança a les enquestes, i també és possible que això li doni un aire d'excessiva seguretat en ell mateix. També seria comprensible. Però en arrogància, en aquesta legislatura no s'emporta pas el primer premi. El que podem veure en Mas no és arrogància, sinó una cosa que sovint s'hi confon: orgull. D'haver arribat fins aquí, i de defensar el que defensa. I en això reconec que avui cap candidat no l'iguala.
|
