Estaria bé poder votar a Polònia. No a la que figura als mapes i en la qual governen un parell d'inquietants bessons ultres, sinó a aquella divertidíssima Polònia televisiva dels dijous a la nit a TV3 que s'està convertint en el contacte més fluid i més saludable entre la gent d'aquest país i la seva classe política. Admeto que la lectura que fan de la nostra realitat no és d'una gran profunditat i que potser és cert que es nodreixen de la mateixa visió superficial del món de la política que predomina a l'opinió pública, però en aquest cas no em sembla que això sigui rellevant. L'enginy, la perspicàcia, la creativitat, l'exhibició de recursos teatrals, la desinhibició i la intel·ligència que conté el programa dirigit per Toni Soler el converteixen en un producte magnífic, gens corrent a les petites pantalles. És més, i disculpin l'entusiasme, Polònia és un programa que no únicament prestigia els seus autors, sinó que també dignifica la televisió que l'emet, el país que el contempla i fins i tot, en alguna mesura, els polítics que en són protagonistes. Els originals, vull dir. És probable que la Polònia de TV3, conjuntament amb les imprescindibles aportacions d'en Carles Capdevila i companyia al matí de Catalunya Ràdio i amb algunes de les coses d'en Buenafuente, siguin proves determinants de l'existència d'un humor català (o d'una variant) del qual ens podem sentir raonablement satisfets. És un humor que en general s'erigeix damunt la contradictòria arma de la ironia i que se situa a una certa distància foteta però també resignada. Hi ha qui en fa fàstics, qui enyora pureses passades, i el compara amb l'humor més genuí d'aquell Segarra que evocava el nomenament de Pere Rahola com a ministre de Marina amb uns versets que feien: «El senyor Pere Rahola / que és ministre de Marina / decreta que a la titola / se l'anomeni sardina.» O qui considera que la ironia sorgeix inevitablement des de la debilitat i que ens condueix a l'escepticisme i la desmobilització. Bé, potser sí, però què volen que els digui, ni vivim en temps d'imaginaris incontaminats, ni sembla assenyat desaprofitar aquestes petites i lleugeres dosis de felicitat. Especialment quan esdevenen tan terapèutiques, quan tenen propietats similars a les d'aquells licors que, a més del seu sabor agradable, ens permeten desafiar les digestions pesades. La meva dona, per exemple, manté que ara mateix l'únic polític al qual es veuria capaç de confiar el vot és a aquell Maragall de Polònia que tan genialment encarna, més que interpreta, en Queco Novell. Sospito que no és l'única. Hi ha desànim i una certa tendència a la inhibició que únicament es conté per l'estímul del vot contra aquella dreta que fa por de veritat.

Tot just demà comença la campanya i ja fa dies que n'estem fastiguejats, d'electoralisme. Aquí la vida política té escàs contingut ideològic, i les voluntats transformadores, quan existeixen, queden soterrades per l'estratègia i la lluita obscena i sense escrúpols pel poder. Ja fa temps que hem deixat de ser donzelles i ara les promeses, els compromisos i tots els cants, danses nupcials i estarrufaments amb els quals els líders de les formacions polítiques pretenen seduir-nos quan s'accentua la nostra condició d'elector, ens arriben tenyits d'una certa mesquinesa interessada i irritant. Deu ser una de les moltes raons per les quals ens reconforta veure'ls sotmesos a les petites crueltats dels espais d'humor. Per això i perquè a indrets com Polònia recuperen la dimensió humana que només exhibeixen quan arriben les eleccions.