El duc és un ocell magnífic; els 1,80 metres d'un exemplar adult amb les ales desplegades i els 2,5 quilos de pes avalen la seva entitat. És un extraordinari rapinyaire, en algunes zones és el màxim depredador, que manté –o mantenia– en equilibri la presència de rosegadors o còrvids. Un animal també molt cinematogràfic: en algunes pel·lícules, principalment d'animació, el gran duc simbolitza l'autoritat moral al bosc; és el més savi i a qui conillets o ratolins van a demanar consell, tot i que, curiosament, és el seu gran depredador natural a la vida real. Un exemple, i sense entrar en l'univers Disney, és el film The secret of NIMH (Don Bluth,1982), en què la senyora Brisby, un ratolí, s'endinsa a les profunditats del cau d'un gran duc per demanar-li consell per curar un fill seu malalt. També és un animal llegendari: el seu cant, antigament, s'associava a esdeveniments funestos. La seva distribució va des del nord d'Àfrica, gran part d'Àsia, la major part d'Europa i la zona més septentrional de les illes Britàniques –no es troba a les Balears ni a les Canàries–. Malgrat el gran territori que ha colonitzat és ara mateix un animal amenaçat. Segurament, la superstició popular –calia eradicar el duc i el seu cant preludi de mort–, la cacera, la pressió urbanística, com ara les xarxes elèctriques, han provocat que amb el pas dels anys la població de ducs (Bubo bubo ) hagi baixat espectacularment i, fins i tot, s'hagi donat per extingit en algunes zones. Aquest era el cas de les Gavarres, segons alguns autors.

El naturalista Jaume Ramot ha portat a terme en els darrers deu anys, i de manera silenciosa i metòdica, un estudi a la zona de la Vall d'Aro per valorar l'estat de la població d'aquest gran ocell. Diverses fonts el donaven per extingit a la zona de les Gavarres i el massís de Cadiretes, en ple cor de la Costa Brava, però els resultats dels treballs de camp de Ramot demostren tot el contrari. I és que ja en els inicis de la recerca, es van donar uns resultats interessants; moltes d'aquestes troballes, d'aquestes pistes per localitzar nius i fer anellaments, van ser fruit de la consulta entre els habitants de les zones més feréstegues de les Gavarres i d'Ardenya: «Els seus testimonis no eren actuals, però sí que ens varen aportar valuoses informacions d'antics hàbitats i referències d'un valor incalculable», explica Ramot. Aquesta tasca detectivesca va tenir, també, molt en compte la toponímia dels indrets que fan referència a la presència d'aquest gran rapinyaire nocturn; tot sovint llocs amb noms com la Roca del Duc o, en el cas de Torroella, si bé allunyat del lloc de l'estudi, el Cau del Duc, es van convertir en testimonis de la presència d'aquest ocell a la zona.

La zona d'estudi és la Vall d'Aro: un espai format bàsicament per tres municipis, Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d'Aro i Castell-Platja d'Aro. Tot plegat un conjunt tancat al nord pels darrers contraforts de les Gavarres, just abans d'abocar-se plàcidament al Mediterrani, i, al sud, retallat de forma brusca pels espadats d'Ardenya, que cauen de forma vertical delimitant una costa abrupta. I és en aquests afloraments granítics erosionats on els ducs tenen un hàbitat perfecte.

Però Ramot alerta que la seva presència el que ha de fer és estimular la seva conservació. Una dada, i preocupant: al llarg d'aquests darrers deu anys, un 41 per cent dels exemplars trobats morts ho han estat per efectes de l'home, com ara electrocutats en línies elèctriques. Els grans ulls del duc encara no estan tancats i cal treballar per la seva conservació.