Director d'Instinto básico, però abans també de Delicias turcas, Paul Verhoeven va explicar ahir a Sitges que ha tornat a rodar a Holanda perquè hi va tenir lloc la història que ha volgut explicar (o, de fet, ficcionar) i no perquè no pugui fer el seu cinema amb llibertat als EUA. Amb tot, va reconèixer que ho ha hagut de fer amb producció europea perquè no va trobar suport financer als EUA: «Potser és culpa meva perquè no vaig saber trobar-lo. Però diria que, després de l'11-S i amb l'administració Bush, durant un temps semblava que només es podien fer pel·lícules felices de fantasia. Recentment, pel·lícules com ara Syriana i Munich demostren un renovat interès per la realitat.» En relació amb Zwartboek, el film, presentat a la recent Mostra de Venècia, remet a la realitat històrica de l'ocupació alemanya a Holanda, però, transfigurant-la a través d'una ficció, s'ha permès una llibertat molt condicionada per certes convencions relatives a la creació d'una intriga: es tracta de mantenir enganyat l'espectador, despistar-lo, revelar-li coses (i traïdors, sobretot traïdors) amagades en una successió imparable que no sempre manté el rigor o la credibilitat pròpiament narrativa. L'heroïna del film és una cantant jueva que, integrada a la Resistència, es converteix en una mena de Mata-Hari que s'enamora de l'oficial alemany al qual espia. Aquest oficial es fa humà mentre que tot el mal del nazisme sembla concentrar-se en un oficial pervers amb col·laboracionistes holandesos. Perquè també es tracta de fer present el col·laboracionisme i la seva infiltració en la Resistència, així com la brutalitat del poble holandès un cop entren els aliats. El mal sembla repartir-se amb una certa tendència a una mena de sensacionalisme nihilista.

TORNA KIM KI-DUK
D'altra banda, dins de la secció oficial Fantàstic, va projectar-se ahir Time (Shigan), nova pel·lícula del sud-coreà Kim Ki-Duk. Director, entre altres films, de La isla, Primavera, verano, otoño, invierno y... primavera, Hierro 3, Samaritan Girl i El arco, Kim Ki-Duk alterna la violència (cada cop menys present en el seu cinema) amb una pretesa poesia que sovint l'ha menat a un esteticisme força llepat. Pel que fa a Time, vol metaforitzar la naturalesa tràgica de l'amor: la voluntat de fer-lo perdurable lluita amb els efectes desgastadors del pas del temps; la por al desamor de l'altra mena a una obsessió (auto)destructiva; la pèrdua du a una nostàlgia del que potser no s'estimava prou quan es tenia. El cineasta ho vol fer present a través d'una noia possessiva que, convençuda que el seu amant se n'ha cansat i que desitja altres dones, desapareix per sotmetre's a una operació de cirurgia estètica que li canvia completament la cara: una manera de destruir-se per esdevenir una altra i tornar a enamorar-lo. L'espectador és convidat a acceptar un joc simbòlic pel qual el noi no la reconeix un cop la retroba amb una altra cara (i així una nova identitat) i comença una relació amb ella mentre sent la nostàlgia de la desapareguda. Hi haurà més canvis d'identitat mentre el film va donant voltes crispades sobre la mateixa idea.