En els darrers mesos hem vist com a l'interior del cinema espanyol sembla triomfar una certa tendència encaminada cap a la grandiloqüència. Els productors aposten per grans superproduccions i les cadenes de televisió han deixat d'apostar per múltiples projectes per concentrar-se en una única proposta que consideren cabdal –Alatriste per Telecinco, Salvador per TV3 i Los Borgia per Antena 3–. Mentrestant, el públic desconcertat espera veure a la pantalla productes de grans dimensions, sense comprendre que el més gran dels pressupostos del cinema espanyol és sempre raquític al costat d'una superproducció americana i que els efectes especials del cinema d'època ibèric sempre seran poca cosa al costat de la grandiloqüència de films com ara Troya. La sensació final és de decepció. El públic no troba el fulletó que esperava a Alatriste sinó una fosca descripció de la decadència de l'imperi en què un autor –Agustín Díaz Yanes– du a terme una lluita quixotesca contra la indústria. A Los Borgia d'Antonio Hernández, la sensació de frustració és molt més gran perquè en lloc de trobar-se amb un gran espectacle d'aventures i corrupcions, al final el públic té la impressió d'haver vist un telefilm luxós, però rodat sense gens d'inspiració i seguint els codis del cinema més convencional.

Los Borgia se centra en la descripció de la cort vaticana que va ocupar el valencià Roderic de Borja, reconvertit en el papa Alexandre VI, en la seva aferrissada lluita per conquerir el poder civil després d'haver assolit el poder religiós al Vaticà. L'eix central del relat és sobretot la figura de Cèsar Borja, fill del maquiavèl·lic Papa, que és nomenat dofí del totpoderós i que lluitarà per aconseguir annexions als seus dominis. La història que explica la pel·lícula podria considerar-se una reactualització d'El padrino III, en què Francis Coppola explicava els lligams entre la màfia i el Vaticà i la seva implicació en l'assassinat d'un papa. Aquesta reactualització de la saga de la família Corleone ambientada a la Itàlia renaixentista es troba, però, condicionada per un guió excessivament simple i una certa manca de credibilitat en la posada en escena. Malgrat que l'origen dels Borja sigui la ciutat de València, el món que descriu la pel·lícula és el d'una Itàlia on les grans famílies dominaven els ducats. La utilització gairebé exclusiva d'actors espanyols i l'ús exclusiu de la llengua castellana provoca un distanciament i treu credibilitat a un producte que, malgrat la grandiloqüència, acaba resultant excessivament postís. Bona part dels desequilibris de Los Borgia venen marcats, també, pels actors. Lluís Homar resol amb dignitat el seu paper de gran padrí dels Borja, però ni Sergio Peris-Mencheta com a Cèsar Borja ni Maria Valverde com a Lucrècia funcionen. Les seves interpretacions reforcen l'aspecte de pel·lícula postissa, de sèrie televisiva a la qual la pantalla gran cau massa grossa.